El 25 de juliol es compliran trenta anys de la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona. Als mitjans de comunicació tornaran les imatges del Cobi, de la fletxa de foc llançada sobre el peveter per l’arquer Antonio Rebollo i de la ciutat poderosa que glossava la rumba de Peret, un dels himnes oficiosos de l’esdeveniment. En definitiva, l’exercici d’autoestima col·lectiva que va enviar al món la postal d’una ciutat festiva i lúdica, seductora però alhora amb capacitat organitzativa per competir a la lliga de les grans cites internacionals.

L’ús ciutadà del front marítim barceloní és una història d’èxits a mitges i oportunitats perdudes. El model Barcelona, que tanta admiració arreu va suscitar durant els anys 80 i 90 perquè va recuperar el litoral i el va integrar amb més o menys encert a la ciutat, fa temps que ha quedat obsolet i cap govern municipal posterior ha estat capaç de trobar una alternativa que doni resposta a les necessitats de la ciutat actual.

Aquest any es compleixen 30 del naixement del Port Olímpic, escenari de la competició de vela dels Jocs i una de les icones de la Barcelona del segle XXI. Però no sembla que hi hagi gaire motius per celebrar: la zona s’ha anat degradant amb un model dedicat a l’oci nocturn i al turisme low cost, amb greus conseqüències per a la convivència del barri que l’han deixada a esquenes de la ciutat i del veïnat, especialment a les nits.