Postmodern, internacional i sobretot de disseny. El parc de Diagonal Mar és la viva imatge de l’urbanisme socialista barceloní al tombant de segle. El presideix una enorme làmina d’aigua, té arbres vinguts de tot el món, formigó a tutti plen, ceràmica contemporània amb ecos modernistes i una vistosa xarxa de canonades ondulants que fa de leitmotiv i transporta aigua freàtica per al reg. Tot i disposar de més de 340.000 m2 -el doble que la Ciutadella-, la seva organització exageradament diàfana magnifica la sensació de falta de vida.

A vista d’ocell, el color predominant a Barcelona és el gris ciment. El seu disseny típic de ciutat mediterrània encaixonada entre el mar i la muntanya, amb barris que s’enfilen desordenats per les faldes de la serralada de Collserola i Montjuïc, una trama urbana molt densa, un volum de cotxes que supera la mitjana europea i molts carrers convertits en autovies que actuen més com a frontera entre barris que com a nexe d’unió, ho confirma.

Acaba de sortir el número 148 de la revista de la Favb, que dedica un complet dossier al verd urbà, coincidint amb el centenari de la fundació de Parcs i Jardins.

La revista dedica diferents articles a reflexionar sobre el passat i futur de la Rambla, sobre l'acord que farà possible l'ampliació del Port de creuers o sobre com ha afectat a la ciutat l'aplicació de l'article 155, entre molts d'altres temes.