L'any 1841, el metge Pere Felip Monlau publica Abajo las murallas, un escrit amb to de manifest on defensa l’enderroc de les muralles que confinaven Barcelona, amuntegant la població al seu intern. L’al·legat de Monlau va ser clau per a la demolició d’aquell mur, i va endegar el procés d’eixample de la ciutat pel pla que va culminar en l’aprovació del Pla Cerdà. A mitjan segle XIX una raó higienista empeny un canvi en l’urbanisme de Barcelona. Passarà ara el mateix?

L’skyline de Barcelona es retalla nítid i complet, envoltat de mar, un cel primaveral i la massa verda de Collserola. Diversos grups de persones, d’edats i aspectes diversos, s’entretenen contemplant-lo des de les diverses terrasses d’un jardí ric en racons i caminois.

El Jardí del Silenci, un reducte verd en plena Vila de Gràcia, torna a lluitar contra l’amenaça del ciment i les excavadores per un error en la qualificació urbanística.

El palacio del marqués de Alfarrás, en el parque del Laberint, ha conseguido poner de acuerdo a los equipos de gobierno que han dirigido la ciudad a lo largo de los últimos 25 años, y no para bien.

La història recent del verd de Barcelona no es pot entendre sense el pas del totpoderós Antoni Falcón Vernis per la direcció de Parcs i Jardins entre 1985 i 2001, sota les alcaldies de Pasqual Maragall i Joan Clos.

Hacia 1900, Barcelona apenas disponía de espacios verdes. Extraordinariamente densificada la ciudad antigua, habían ido desapareciendo los espacios libres de los que había disfrutado la ciudad unos siglos atrás, devorados por el crecimiento urbano. Mientras, en el Eixample, las generosas previsiones de espacios destinados a jardines y parques contempladas en el proyecto de Ildefons Cerdà sufrían idéntico destino que en la ciudad antigua.

Fue en el lejano año de 2005 cuando Inma Mayol -por aquel entonces tercera teniente de Alcalde por Iniciativa per Catalunya (ICV-EUiA) y presidenta del Institut Parcs i Jardins de Barcelona- destapó la caja de los truenos al decidir la conversión de este organismo autónomo en Entidad Pública Empresarial Local (EPEL).

Entre les capitals europees Barcelona compta amb un dels espais naturals encaixat dins d’una àrea metropolitana de major dimensió. Es tracta de la serra de Collserola, convertida en Parc Natural formalment en 2010, que fa de pulmó verd per als seus habitants. Vuit anys després, però, la seua protecció encara no està garantida plenament, ja que no compta amb un Pla Especial de Protecció del Medi Natural i el Paisatge (PEPNat) com reivindiquen veïns, ecologistes i entitats socials des de la Plataforma Cívica en Defensa de Collserola.

Fa 100 anys que Rubió i Tudurí, deixeble del mestre jardiner Forestier, va rebre l'encàrrec d'integrar el verd al desenvolupament urbà de la ciutat. En l'actualitat, encara estem lluny d'assolir el verd per habitant que ells consideraven acceptable. En aquest dossier de Carrer trobareu articles que aborden diferents aspectes del verd urbà firmats per Jordi Díaz, Miquel Domingo, Luis Caldeiro, Vicent Canet, Vicenç Casals, Maria Favà, Elia Herranz, M. Eugenia Ibáñez, Meritxell M. Pauné, Cristina Palomar i Marc Villoro.

Vicenç Casals Costa, professor del Departament de Geografia Humana de la UB i un gran expert en el verd urbà, afirma que Parcs i Jardins ha estat un aparell de propaganda de l’Ajuntament. I que durant anys es van fer “plantacions electorals” amb molta flor. I posa com exemple el cas de Can Galopa, la finca de Collserola que l’alcalde Joan Clos va voler convertir en una vinya per poder regalar ampolles de vi made in Barcelona a les visites il·lustres. Van tirar endavant el projecte saltant-se totes les lleis hagudes i per haver.