Aquest estiu, la “confessió” de Jordi Pujol -amb totes les aparences de ser un tallafocs davant possibles revelacions o una coartada- ha trasbalsat profundament la societat catalana. Ni es tracta d’un assumpte “personal”, ni és un cas “entristidor” però aïllat, tal com volen fer-nos creure des dels cercles polítics més propers del que estigué durant 23 anys al capdavant de la Generalitat. No. Estem davant d’un episodi de fi d’època. La caiguda de Pujol és la d’un actor cabdal del règim heretat de la transició.