Al periodista i historiador Jaume Fabre Fornaguera li fan mal/li agraden els barris. Ha escrit sobre ells als diferents diaris de la ciutat on ha treballat. I, com Josep Maria Huertas -el primer periodista barceloní a descobrir que hi havia vida més enllà de la Meridiana-, ha dedicat el millor de la seva trajectòria professional a descobrir-los i explicar-los. Els vuit volums de Tots els barris de Barcelona, publicats entre el 1976 i el 1977, han estat per als periodistes que ens hem dedicat a la informació local una Bíblia. Un vademècum.

Este es un perfil a pesar de. A pesar del personaje retratado, el activista vecinal Andrés Naya, que ha movido todas sus influencias para evitar cualquier protagonismo. Pero es también un perfil necesario. Porque, acaso sin pretenderlo, Naya se convirtió, a partir de los años setenta, en la voz del movimiento vecinal de Barcelona.

La premsa local tenia, als agitats anys 70 i 80, un privilegi pragmàtic: podia contrastar la versió oficial molt més fàcilment que altres especialitats. Si l’alcalde elogiava la gran inversió feta a la barriada ‘x’, el periodista inquiet podia anar-hi amb un cop de bus, veure si era veritat o no i fer- ho constar a l’article de l’endemà. Una fiscalització molt més difícil per a la cobertura generalista, perquè la censura i la burocràcia dificultaven molt més el contrast.

“Els redactors d’aquesta revista tenen més passat que futur. I el futur de la revista dependrà del relleu generacional”, deia l’editorial del número de maig de 2021 de La Vall de Vidre, la revista de l’Associació de Veïns i Veïnes de Vallvidrera, que aquell mes va publicar el número 300. Aquesta sentència, quasi un obituari, es podria fer extensiva a la resta de les revistes de barri que depenen de les associacions veïnals.

Andrés Naya em demana rememorar l’època en què els diaris s’ocupaven dels barris i els periodistes trepitjaven el carrer. Hem de retrocedir mig segle. Els orígens de tot els trobem al Poblenou, l’any 1963, amb la revista 4 Cantons. “Una mena de full dominical i revista de barri que es va inventar el mossèn Jaume-Patrici Sayrach i Fatjó dels Xiprers”, recorda la periodista Maria Favà.

María Eugenia Ibáñez i Helena López són dues periodistes tot terreny que estimen el seu ofici. Una conversa amb elles ens ha donat perspectiva per parlar del passat i el present del periodisme de proximitat, la independència dels professionals, la cobertura dels grans moments històrics a la ciutat i com la informació local ha preservat el fil roig de la memòria barcelonina.

Quin és el paper que ha de tenir la informació local i de proximitat en la premsa generalista?

“Van ser uns moments irrepetibles, d’un periodisme nou i diferent que es practicava mentre s’estaven ensorrant unes estructures polítiques, econòmiques i socials caduques que havien mantingut el país fossilitzat durant més de tres dècades. Uns moments que van durar una dècada llarga, la meitat en els últims anys del franquisme i l’altra meitat en els primers passos cap a la democràcia. Una febrada que es va anar apaivagant quan va arribar la democràcia municipal”.

Treinta años no es casi nada. Una de las cosas en las que creo que acerté en mi vida fue liarme con el proyecto de Carrer. Creía que merecía la pena. Lo hemos tirado adelante decenas y decenas de personas. Con ellas he aprendido algunas cosas de una profesión preciosa. El periodismo de verdad. Soy consciente de que los tiempos son muy difíciles. Tenéis una profesión de alto riego.

La primavera i l’estiu del 2020 han estat diferents. Arreu del món com a Barcelona. La pandèmia del coronavirus ho ha trasbalsat tot. Fins al punt que, durant setmanes, la ciutat que sempre bullia d’activitat i de visitants no tan sols ha rebaixat el seu ritme fins a estampes preolímpiques, com s’ha vist de juny a setembre, sinó que fins i tot va quedar pràcticament paralitzada, i buits els seus carrers, durant bona part dels mesos de març, abril i maig.