La premsa local tenia, als agitats anys 70 i 80, un privilegi pragmàtic: podia contrastar la versió oficial molt més fàcilment que altres especialitats. Si l’alcalde elogiava la gran inversió feta a la barriada ‘x’, el periodista inquiet podia anar-hi amb un cop de bus, veure si era veritat o no i fer- ho constar a l’article de l’endemà. Una fiscalització molt més difícil per a la cobertura generalista, perquè la censura i la burocràcia dificultaven molt més el contrast.

“Els redactors d’aquesta revista tenen més passat que futur. I el futur de la revista dependrà del relleu generacional”, deia l’editorial del número de maig de 2021 de La Vall de Vidre, la revista de l’Associació de Veïns i Veïnes de Vallvidrera, que aquell mes va publicar el número 300. Aquesta sentència, quasi un obituari, es podria fer extensiva a la resta de les revistes de barri que depenen de les associacions veïnals.

Andrés Naya em demana rememorar l’època en què els diaris s’ocupaven dels barris i els periodistes trepitjaven el carrer. Hem de retrocedir mig segle. Els orígens de tot els trobem al Poblenou, l’any 1963, amb la revista 4 Cantons. “Una mena de full dominical i revista de barri que es va inventar el mossèn Jaume-Patrici Sayrach i Fatjó dels Xiprers”, recorda la periodista Maria Favà.

María Eugenia Ibáñez i Helena López són dues periodistes tot terreny que estimen el seu ofici. Una conversa amb elles ens ha donat perspectiva per parlar del passat i el present del periodisme de proximitat, la independència dels professionals, la cobertura dels grans moments històrics a la ciutat i com la informació local ha preservat el fil roig de la memòria barcelonina.

Quin és el paper que ha de tenir la informació local i de proximitat en la premsa generalista?

“Van ser uns moments irrepetibles, d’un periodisme nou i diferent que es practicava mentre s’estaven ensorrant unes estructures polítiques, econòmiques i socials caduques que havien mantingut el país fossilitzat durant més de tres dècades. Uns moments que van durar una dècada llarga, la meitat en els últims anys del franquisme i l’altra meitat en els primers passos cap a la democràcia. Una febrada que es va anar apaivagant quan va arribar la democràcia municipal”.

Treinta años no es casi nada. Una de las cosas en las que creo que acerté en mi vida fue liarme con el proyecto de Carrer. Creía que merecía la pena. Lo hemos tirado adelante decenas y decenas de personas. Con ellas he aprendido algunas cosas de una profesión preciosa. El periodismo de verdad. Soy consciente de que los tiempos son muy difíciles. Tenéis una profesión de alto riego.

La primavera i l’estiu del 2020 han estat diferents. Arreu del món com a Barcelona. La pandèmia del coronavirus ho ha trasbalsat tot. Fins al punt que, durant setmanes, la ciutat que sempre bullia d’activitat i de visitants no tan sols ha rebaixat el seu ritme fins a estampes preolímpiques, com s’ha vist de juny a setembre, sinó que fins i tot va quedar pràcticament paralitzada, i buits els seus carrers, durant bona part dels mesos de març, abril i maig.

En el seguiment de les convulses protestes ciutadanes contra la sentència del Tribunal Suprem la modesta Betevé ha guanyat la poderosa TV3 per golejada.

La seva impecable cobertura de la revolta, amb tres equips de reporters que retransmeten en directe, una realització àgil i uns presentadors i presentadores que des del plató s’han limitat a conduir l’emissió i completar -la amb dades, han convertit la televisió local barcelonina en el referent informatiu de milers de teleespectadors.

Grama va néixer el gener de 1969, aquest any ha fet 50. La idea de crear una revista que cohesionés una ciutat en formació, suburbial i de barris dispersos, va ser del capellà Jaume-P. Sayrach.

7 del matí del divendres 23 de desembre de 1994. Acampada pel 0,7%. Amb 20 anys, un jove Jesús Rodríguez dorm a l’interior de la tenda amb els seus companys de files. En qüestió de minuts, els cossos policials destrossen la lleugera estructura a cops de porra. Pel que fa a la pallissa que s’emporten els seus inquilins, el lector ja se la pot imaginar. Desafortunadament aquesta no seria la primera experiència repressiva del protagonista d’aquestes línies. El seu dit anul·lar, trencat fa tres anys de manera “intencionada” per un antiavalot, ho confirma.