Prioritzar sempre és una feina complexa, sobretot quan es tracta d’una gran ciutat com Barcelona, amb molta diversitat de barris i moltes qüestions a resoldre. Una bona part de les nostres demandes no són noves, s’arrosseguen al llarg del temps i ens obliguen a insistir en temes que fa temps que caldria haver resolt. Altres d’importants, com és la municipalització de l’aigua, les veiem ara tan difícils d’aconseguir a curt termini que no apareixen en aquest llistat, malgrat que pensem que és una demanda justa.

Encara que ningú no ho podia sospitar la primavera del 2019, la salut s’ha erigit en l’assumpte de preocupació hegemònic durant el darrer quadrienni, a Barcelona i a tot arreu.

No sé si és la condició humana o el pes dels nostres ancestres, però abans, quan una persona et donava paraula, es segellava un compromís lleial. La cohesió social d’una comunitat es basava en aquesta confiança mútua. Temps era temps que aquest vincle es va trencar, i des de fa molt transcorrem de la desafecció cap a la classe política a l’antipolítica farcida de populismes salvadors de tota mena.

El carrer de Pi i Margall, com altres traçats en diagonal respecte a la trama d’en Cerdà, resulta idoni per convertir-se en un espai de relació ciutadana, donada la seva escassa utilitat de cara a la mobilitat rodada. Per aquesta mateixa raó es van remodelar les avingudes de Mistral i de Roma, trams de Pere IV, el passeig de Gaudí, i d’altres. Així, l’Ajuntament va proposar inicialment que el carrer de Pi i Margall fos un corredor verd i de relació veïnal, d’acord amb el pla de les superilles i de la Xarxa Ortogonal d’autobusos.

Les associacions veïnals van sumar a les seves reivindicacions relacionades amb les necessitats dels barris la lluita per les llibertats i la democratització de l’Ajuntament de Barcelona. Les primeres eleccions generals després de la dictadura franquista es van convocar el 15 de juny del 1977. Ingenus de nosaltres, vam pensar que immediatament després vindrien les eleccions municipals. Però no va ser així: van trigar dos anys a convocar-se.

La mort d’Oriol Bohigas -el 30 de novembre passat, quan estava a punt de complir 96 anys-, que va tenir un paper tan influent a la ciutat de Barcelona, a la cultura catalana i a l’arquitectura contemporània, va comportar, lògicament, elogis i homenatges merescuts.