Els parcs i jardins de Barcelona podrien tenir els dies comptats tal com els hem conegut sempre: verds, florits i amb gespa. La climatologia adversa que pateix la ciutat des de fa tres anys, amb una pluviositat minsa, i que aquest 2023 s’ha agreujat per l’impacte del fenomen natural que s’origina a l’oceà Pacífic conegut com El Niño en un context de crisi climàtica global, exigeix canvis urgents en el model de gestió pública del patrimoni verd de la ciutat i en la mentalitat de la ciutadania.

El palacio del marqués de Alfarrás, en el parque del Laberint, debe de ser la única coincidencia que han mantenido los últimos alcaldes: tres socialistas, un convergente y la actual alcaldesa, de Barcelona en Comú. Los cinco ediles, o cuando menos sus responsables de patrimonio, han evidenciado idéntica negligencia y desinterés para proteger lo que fuera una hermosa construcción histórica y convertirla en poco menos que un amasijo de escombros donde únicamente la fachada se mantiene en pie con dignidad.

Hi ha invents que surten bé, n’hi ha que surten malament… i hi ha idees de bomber, quan es tracta de Nou Barris. El nou regidor del districte, Xavier Marcé (PSC), s’ha enganxat els dits aquest Nadal amb els seus plans per convertir el Nadal perifèric en un espectacle digne de Broadway. Conegut defensor de la indústria cultural, va apostar per cedir el parc del Turó de la Peira a una gran productora privada madrilenya perquè hi instal·lés un muntatge de llums durant el Nadal, a imatge i semblança del xou que ha triomfat per segon any al Jardí Botànic de Madrid.

La història recent del verd de Barcelona no es pot entendre sense el pas del totpoderós Antoni Falcón Vernis per la direcció de Parcs i Jardins entre 1985 i 2001, sota les alcaldies de Pasqual Maragall i Joan Clos.

Hacia 1900, Barcelona apenas disponía de espacios verdes. Extraordinariamente densificada la ciudad antigua, habían ido desapareciendo los espacios libres de los que había disfrutado la ciudad unos siglos atrás, devorados por el crecimiento urbano. Mientras, en el Eixample, las generosas previsiones de espacios destinados a jardines y parques contempladas en el proyecto de Ildefons Cerdà sufrían idéntico destino que en la ciudad antigua.

Fue en el lejano año de 2005 cuando Inma Mayol -por aquel entonces tercera teniente de Alcalde por Iniciativa per Catalunya (ICV-EUiA) y presidenta del Institut Parcs i Jardins de Barcelona- destapó la caja de los truenos al decidir la conversión de este organismo autónomo en Entidad Pública Empresarial Local (EPEL).

Entre les capitals europees Barcelona compta amb un dels espais naturals encaixat dins d’una àrea metropolitana de major dimensió. Es tracta de la serra de Collserola, convertida en Parc Natural formalment en 2010, que fa de pulmó verd per als seus habitants. Vuit anys després, però, la seua protecció encara no està garantida plenament, ja que no compta amb un Pla Especial de Protecció del Medi Natural i el Paisatge (PEPNat) com reivindiquen veïns, ecologistes i entitats socials des de la Plataforma Cívica en Defensa de Collserola.

Fa 100 anys que Rubió i Tudurí, deixeble del mestre jardiner Forestier, va rebre l'encàrrec d'integrar el verd al desenvolupament urbà de la ciutat. En l'actualitat, encara estem lluny d'assolir el verd per habitant que ells consideraven acceptable. En aquest dossier de Carrer trobareu articles que aborden diferents aspectes del verd urbà firmats per Jordi Díaz, Miquel Domingo, Luis Caldeiro, Vicent Canet, Vicenç Casals, Maria Favà, Elia Herranz, M. Eugenia Ibáñez, Meritxell M. Pauné, Cristina Palomar i Marc Villoro.

Vicenç Casals Costa, professor del Departament de Geografia Humana de la UB i un gran expert en el verd urbà, afirma que Parcs i Jardins ha estat un aparell de propaganda de l’Ajuntament. I que durant anys es van fer “plantacions electorals” amb molta flor. I posa com exemple el cas de Can Galopa, la finca de Collserola que l’alcalde Joan Clos va voler convertir en una vinya per poder regalar ampolles de vi made in Barcelona a les visites il·lustres. Van tirar endavant el projecte saltant-se totes les lleis hagudes i per haver.

Postmodern, internacional i sobretot de disseny. El parc de Diagonal Mar és la viva imatge de l’urbanisme socialista barceloní al tombant de segle. El presideix una enorme làmina d’aigua, té arbres vinguts de tot el món, formigó a tutti plen, ceràmica contemporània amb ecos modernistes i una vistosa xarxa de canonades ondulants que fa de leitmotiv i transporta aigua freàtica per al reg. Tot i disposar de més de 340.000 m2 -el doble que la Ciutadella-, la seva organització exageradament diàfana magnifica la sensació de falta de vida.