Prioritzar sempre és una feina complexa, sobretot quan es tracta d’una gran ciutat com Barcelona, amb molta diversitat de barris i moltes qüestions a resoldre. Una bona part de les nostres demandes no són noves, s’arrosseguen al llarg del temps i ens obliguen a insistir en temes que fa temps que caldria haver resolt. Altres d’importants, com és la municipalització de l’aigua, les veiem ara tan difícils d’aconseguir a curt termini que no apareixen en aquest llistat, malgrat que pensem que és una demanda justa.

Si s’haguessin d’escollir les tres carpetes que acostumen a determinar el resultat d’unes eleccions, una d’aquestes seria la de mobilitat. La instal·lació d’un nou semàfor, la substitució de places d’aparcament per un nou carril bici o un simple canvi de direcció, pot provocar que el sentit del vot d’un barceloní canviï en un tres i no res. I precisament, Barcelona decidirà en les pròximes eleccions si vol fer una aposta per una ciutat més verda i saludable o mantenir el vehicle particular com a protagonista de l’espai públic.

L’associacionisme veïnal és una carrera de fons: els resultats del seu treball se solen veure a mig i llarg termini. Sovint passen dècades fins a veure com s’aconsegueix fer realitat una reivindicació. I a vegades no s’assoleix mai. Els successius equips de govern municipal es responsabilitzen durant quatre anys de dotar de pressupost i executar la majoria de les intervencions de millora als barris. També de decidir les prioritats de les actuacions, d’acord -o no- al seu programa electoral. Però quan els polítics marxen, les veïnes es queden, patint els problemes de l’entorn on fan vida.

La reforma de l’Estació de Sants i el seu entorn és un d’aquells assumptes llargament demorats que generen un cert desgast en la relació entre institucions i veïnat. Al setembre, la ministra de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, Raquel Sánchez, i l’alcaldessa Colau van presentar un projecte ambiciós. ADIF impulsaria una reforma i ampliació de l’estació ferroviària parcialment finançada amb fons europeus (130 dels 410 milions d’euros pressupostats provindrien dels fons Next Generation) i que hauria d’iniciar-se aquest any i concloure’s el 2026.

Can Baró i el Carmel són barris del districte d’Horta-Guinardó amb orografies pronunciades per la inclinació dels carrers, uns desnivells que el veïnat afronta a diari i per a la qual cosa calen unes estructures que facilitin l’accessibilitat.

El carrer de Pi i Margall, com altres traçats en diagonal respecte a la trama d’en Cerdà, resulta idoni per convertir-se en un espai de relació ciutadana, donada la seva escassa utilitat de cara a la mobilitat rodada. Per aquesta mateixa raó es van remodelar les avingudes de Mistral i de Roma, trams de Pere IV, el passeig de Gaudí, i d’altres. Així, l’Ajuntament va proposar inicialment que el carrer de Pi i Margall fos un corredor verd i de relació veïnal, d’acord amb el pla de les superilles i de la Xarxa Ortogonal d’autobusos.