Fue en el lejano año de 2005 cuando Inma Mayol -por aquel entonces tercera teniente de Alcalde por Iniciativa per Catalunya (ICV-EUiA) y presidenta del Institut Parcs i Jardins de Barcelona- destapó la caja de los truenos al decidir la conversión de este organismo autónomo en Entidad Pública Empresarial Local (EPEL).

Entre les capitals europees Barcelona compta amb un dels espais naturals encaixat dins d’una àrea metropolitana de major dimensió. Es tracta de la serra de Collserola, convertida en Parc Natural formalment en 2010, que fa de pulmó verd per als seus habitants. Vuit anys després, però, la seua protecció encara no està garantida plenament, ja que no compta amb un Pla Especial de Protecció del Medi Natural i el Paisatge (PEPNat) com reivindiquen veïns, ecologistes i entitats socials des de la Plataforma Cívica en Defensa de Collserola.

Fa 100 anys que Rubió i Tudurí, deixeble del mestre jardiner Forestier, va rebre l'encàrrec d'integrar el verd al desenvolupament urbà de la ciutat. En l'actualitat, encara estem lluny d'assolir el verd per habitant que ells consideraven acceptable. En aquest dossier de Carrer trobareu articles que aborden diferents aspectes del verd urbà firmats per Jordi Díaz, Miquel Domingo, Luis Caldeiro, Vicent Canet, Vicenç Casals, Maria Favà, Elia Herranz, M. Eugenia Ibáñez, Meritxell M. Pauné, Cristina Palomar i Marc Villoro.

Vicenç Casals Costa, professor del Departament de Geografia Humana de la UB i un gran expert en el verd urbà, afirma que Parcs i Jardins ha estat un aparell de propaganda de l’Ajuntament. I que durant anys es van fer “plantacions electorals” amb molta flor. I posa com exemple el cas de Can Galopa, la finca de Collserola que l’alcalde Joan Clos va voler convertir en una vinya per poder regalar ampolles de vi made in Barcelona a les visites il·lustres. Van tirar endavant el projecte saltant-se totes les lleis hagudes i per haver.

Postmodern, internacional i sobretot de disseny. El parc de Diagonal Mar és la viva imatge de l’urbanisme socialista barceloní al tombant de segle. El presideix una enorme làmina d’aigua, té arbres vinguts de tot el món, formigó a tutti plen, ceràmica contemporània amb ecos modernistes i una vistosa xarxa de canonades ondulants que fa de leitmotiv i transporta aigua freàtica per al reg. Tot i disposar de més de 340.000 m2 -el doble que la Ciutadella-, la seva organització exageradament diàfana magnifica la sensació de falta de vida.

A vista d’ocell, el color predominant a Barcelona és el gris ciment. El seu disseny típic de ciutat mediterrània encaixonada entre el mar i la muntanya, amb barris que s’enfilen desordenats per les faldes de la serralada de Collserola i Montjuïc, una trama urbana molt densa, un volum de cotxes que supera la mitjana europea i molts carrers convertits en autovies que actuen més com a frontera entre barris que com a nexe d’unió, ho confirma.