Barcelona ha esdevingut cada cop més una ciutat en mans de grans empreses i fons d’inversió, orientada més al turisme que a la gent que hi viu, i una plaça d’intercanvi de cromos entre els partits de govern per als seus interessos particulars. I tot això ens afecta directament al col·lectiu LGBTI.

A Barcelona, nombroses associacions i iniciatives defensen els drets de les persones LGBTI, un col·lectiu divers que combat la mercantilització de la seva lluita. Al dossier del Carrer 162, en fem una radiografia. Repassem les principals entitats i les seves lluites històriques i actuals. També entrevistem Eugeni Rodríguez, president de l'observatori contra l'Homofòbia, i en una sèrie de reportatges breus, aprofundim en tres problemes específics: ser gran i LGBTI; migrar per escapar de l'LGBTI-fòbia; i el sensellarisme fruit del rebuig familiar.

Barcelona té una llarga tradició reivindicativa, també en la lluita LGBTI. A la ciutat va nàixer la primera associació del col·lectiu a l’Estat espanyol, el Movimiento Español de Liberación Homosexual, encara sota la dictadura franquista i que va donar lloc, el 1975, al Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), l’organització que va convocar el 26 de juny del 1977 la primera manifestació de l’Orgull a l’Estat.

Eugeni Rodríguez és des del 1985 portaveu del Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC). També és president de l’Observatori contra l’Homofòbia (OCH), una entitat creada el 2008 per denunciar les agressions homòfobes i donar suport a les víctimes. Fa poc, el diari Público els ha donat un premi per la seva defensa dels drets del col·lectiu LGBTI.

L’Observatori contra l’Homofòbia fa 14 anys. Com es va crear?

El moviment LGBTI està vivint els darrers anys una eclosió d’organitzacions joves i anticapitalistes que mantenen relacions fluides amb la resta de moviments socials i participen de corrents feministes, ecologistes, comunistes, anarquistes o de l’esquerra independentista. En certa manera, és una tornada als orígens: després de la revolta a Stonewall Inn el 1969 a Nova York, el moviment LGBTI ja va connectar amb les noves esquerres i els moviments revolucionaris del moment, que aspiraven a l’alliberament de la diversitat del desig sexual i de les expressions del gènere.

“Vaig estar dins de l’armari durant dècades, i ara no hi vull tornar”. És el crit de Paulina Blanco, una dona lesbiana de 73 anys i activista pels drets de les persones LGBTI. Un clam que és també una reivindicació crucial d’aquest col·lectiu: poder continuar vivint amb dignitat, llibertat i orgull quan s’arriba a la tercera edat.

“Estic agraïda d’estar aquí; al meu país estaria bé econòmicament, però no emocionalment”. Aquest és el testimoni de Yoana Mata, una refugiada trans hondurenya de 43 anys. Activista social i cofundadora d’una de les primeres organitzacions LGBTI a Hondures -l’Organización Pro Unión Ceibeña (Oprouce)-, va patir des de petita episodis de violència, com ara abusos físics i teràpies de conversió, en un entorn familiar i social molt religiós i masclista. “Segons els pastors evangèlics, jo estava endimoniada per l’homosexualitat”, declara.

“Rebutjaries algú de la teva família pel color dels seus ulls?”. Aquesta és una pregunta aparentment irracional, però amaga una realitat: la violència cap a familiars LGBTI per la seva orientació sexual o identitat de gènere. L’eslògan és també el lema d’una campanya de sensibilització en contra de la LGBTI-fòbia en entorns familiars, impulsada per Ahora Dónde-Le Refuge, una associació sense ànim de lucre, creada el 2019 a Barcelona, que treballa per l’acceptació dels membres del col·lectiu en totes les famílies i que dona assistència a les víctimes d’aquest tipus de violència.

De llibreries n’hi ha moltes; d’especialitzades, poques. Si mirem Barcelona o el Vallès, no arribarien a deu les que són LGTBI i transfeministes. D’aquí a poc, tancarà Cómplices, al Gòtic, i la ciutat perdrà un espai segur per a les persones queer.

Les lesbianes sempre hem estat en les lluites socials, colze a colze amb el moviment feminista, amb els gais i lxs trans.