Al periodista i historiador Jaume Fabre Fornaguera li fan mal/li agraden els barris. Ha escrit sobre ells als diferents diaris de la ciutat on ha treballat. I, com Josep Maria Huertas -el primer periodista barceloní a descobrir que hi havia vida més enllà de la Meridiana-, ha dedicat el millor de la seva trajectòria professional a descobrir-los i explicar-los. Els vuit volums de Tots els barris de Barcelona, publicats entre el 1976 i el 1977, han estat per als periodistes que ens hem dedicat a la informació local una Bíblia. Un vademècum.

La premsa local tenia, als agitats anys 70 i 80, un privilegi pragmàtic: podia contrastar la versió oficial molt més fàcilment que altres especialitats. Si l’alcalde elogiava la gran inversió feta a la barriada ‘x’, el periodista inquiet podia anar-hi amb un cop de bus, veure si era veritat o no i fer- ho constar a l’article de l’endemà. Una fiscalització molt més difícil per a la cobertura generalista, perquè la censura i la burocràcia dificultaven molt més el contrast.

Andrés Naya em demana rememorar l’època en què els diaris s’ocupaven dels barris i els periodistes trepitjaven el carrer. Hem de retrocedir mig segle. Els orígens de tot els trobem al Poblenou, l’any 1963, amb la revista 4 Cantons. “Una mena de full dominical i revista de barri que es va inventar el mossèn Jaume-Patrici Sayrach i Fatjó dels Xiprers”, recorda la periodista Maria Favà.

En record de Manuel Arranz Herrero i Josep Mª Huertas Claveria
Descriure com i quin serà el patrimoni de la ciutat de Barcelona l’any 2042 és una tasca difícil. Potser una breu història de la seva defensa viscuda en primera persona, i algunes propostes resultat de l’esforç d’un grup de patrimoni, poden ajudar a plantejar un futur millor. La història de la conservació del patrimoni té una llarga trajectòria a la nostra ciutat. Per centrar-nos en les darreres dècades, hem de valorar el paper de determinades institucions i entitats cíviques en la defensa del nostre bé comú.

Els exercicis de futurologia són complicats, i més quan, com ara, les coses estan canviant de soca-rel. Només cal recordar la perspectiva amb què una persona tan significativa en el govern de la ciutat de Barcelona com Pasqual Maragall es referia al paper de les ciutats ara fa més de quaranta anys. En Maragall deia, en ple debat sobre l’estructuració de les diferents esferes de govern a Espanya, que el que seria ideal fora que la distribució de despesa pública entre els governs es basés en la fórmula 50-25-25 (Estat-Comunitats Autònomes-Municipis).

Els amics de Carrer em demanen un exercici de bola màgica sobre el poder a la Barcelona del futur. Més d'una vegada a la revista hem intentat esbrinar quins són els poders que controlen la ciutat, i segur que ens hem quedat a mig camí, ja que només hem detectat els grans nuclis empresarials, que juguen un paper central a la ciutat, però que avui no són els únics agents del poder.

Fa goig pensar que Carrer ha complert vint-i-cinc anys donant la tabarra per una Barcelona per a totes i tots, que tingui presents les necessitats de tota la resta del món i les generacions futures. També és un bon moment per pensar quina mena de grans fites ens hauríem de posar per quan toqui complir-ne cinquanta (i qui això escriu estigui criant malves, el destí sostenible de tothom).

Al cap i a la fi lluitem i escrivim perquè ens fem preguntes, i cerquem albirar-ne les respostes per tractar després de fer-les realitat.