El Ayuntamiento de Barcelona aprobó en 2018 la Modificación del Plan General Metropolitano (MPGM), por la que se obligaba a los promotores inmobiliarios a reservar el 30% de cada obra nueva a vivienda de protección oficial, así como en las rehabilitaciones que afecten a todo el inmueble y en los cambios de uso del edificio. Esta ha sido, sin duda, la medida de mayor calado de la alcaldesa Colau en materia habitacional.

Si s’haguessin d’escollir les tres carpetes que acostumen a determinar el resultat d’unes eleccions, una d’aquestes seria la de mobilitat. La instal·lació d’un nou semàfor, la substitució de places d’aparcament per un nou carril bici o un simple canvi de direcció, pot provocar que el sentit del vot d’un barceloní canviï en un tres i no res. I precisament, Barcelona decidirà en les pròximes eleccions si vol fer una aposta per una ciutat més verda i saludable o mantenir el vehicle particular com a protagonista de l’espai públic.

L’àrea metropolitana de Barcelona és la sisena d’Europa amb més mortalitat associada al diòxid de nitrogen (NO²), segons un estudi de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal). És la conseqüència dels alts nivells de contaminació als quals està sotmesa la ciutat i els municipis limítrofs. L’Ajuntament va signar el gener del 2020 una declaració d’emergència climàtica, on es comprometia a prendre un conjunt de mesures per reduir l’impacte del canvi climàtic.

Barcelona va tancar el 2022 a tocar dels 10 milions de visitants -més de 9,7- allotjats en els seus hotels i habitatges d’ús turístic (HUT), que van acumular gairebé 30 milions de pernoctacions -més de tres nits de mitjana-. Les dades, presentades a final de gener d’aquest 2023, confirmen la recuperació del sector després de l’enfonsament provocat per les restriccions pandèmiques. Ja s’arriba al 80% de turistes que van dormir a la capital el 2019 i l’estada mitjana s’ha allargat.

L’octubre passat Barcelona va acollir la Convenció de Turespaña, un organisme del Govern central encarregat de la promoció a l’estranger d’Espanya com a destinació turística. L’acte, amb poca repercussió mediàtica, va culminar amb la intervenció del primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, Jaume Collboni. Tant ell com el regidor de Turisme i Indústries Creatives, Xavier Marcé, van avançar cap on va el model turístic barceloní post-covid.

A nadie se le ha ocurrido nunca echar abajo el Hotel Palace Barcelona -*****, antiguo Hotel Ritz, “Atemporal”-, inaugurado en 1919, y colocar en el lugar de sus 120 habitaciones otros tantos contenedores marítimos [ver página 26]. Si tenemos en cuenta que una habitación clásica -“Relajación pura”- ocupa 38 metros cuadrados y que un contenedor marítimo clásico -marca Evergreen- ocupa 27 metros cuadrados, necesitaríamos unos ciento setenta containers. El satánico guitarrista de los Rolling Stone Ronnie Wood se quedaría con cinco, porque él siempre duerme en una suite.

Había una vez tres contenedores que eran hermanos y vivían en lo más profundo de un barco de carga. Se llamaban YangMing -“High cube”-, Amficon -“Amphibious container leasing”- y Containex -“La calidad también puede ser de segunda mano”-. Siempre habían sido felices en alta mar. Transportaban cajas de fruta, electrodomésticos, utensilios de todo a cien que luego se venderían en los bazares de los chinos [...]”.

Si la primera parte de este artículo -publicado en el número 161 de Carrer- hacía referencia a la brecha digital que el Ayuntamiento de Ada Colau ha generado al implantar un nuevo sistema de acceso al Park Güell para los ciudadanos de Barcelona -excepto aquellos que viven en barrios que el Consistorio considera colindantes al parque-, esta segunda parte aborda los trastornos que la nueva forma de acceso ha traído al barrio de la Salut, donde se sitúa la entrada principal -calle Larrard, Olot, Sant Josep de la Muntanya, Rambla Mercedes, etc.-.

Va escriure el llibre De suburbi a ciutat, sobre les lluites populars dels anys setanta i vuitanta a Santa Coloma de Gramenet, i la planificació popular del futur de la ciutat coneguda com a Pla Popular. Exhaurit, han hagut de fer-ne una segona edició.

Uns xurros amb xocolata..., i una crema catalana..., i una ensaïmada i una orxata i un cacaolat”. A la Granja M. Viader (“Iogurts, brioixeria i pastissos”), a deu metres de la Rambla, una turista de Puerto Rico menja pels ulls. Fins i tot el cambrer l’avisa: “Molt està demanant vostè”. Ella riu amb un moviment de verònica: “És que demà torno al meu país i m’han dit que he de tastar les postres típiques d’aquí”. La Rambla de Barcelona ha recuperat el ple rendiment després de dos anys de pandèmia.