En pocs mesos la pandèmia ha esdevingut una crisi global però d’efectes desiguals. El seu devastador impacte es veu al Regne d’Espanya on, comparat amb anys previs, s’ha produït un alt excés de mortalitat de 50.000 morts (només darrere de països com Perú i Equador), o a Barcelona, on l’excés és del 158% (sobretot a Nou Barris i Horta-Guinardó). Fins a mitjan agost, a les residències geriàtriques espanyoles havien mort per Covid-19 gairebé 20.000 persones, el 68% de les morts oficials registrades a Espanya (el 72% a Catalunya).

La pandèmia és universal. Però no té el mateix impacte arreu. Tampoc a Barcelona, als seus barris i a la seva població. La web de l’Agència de Salut Pública de Barcelona publica diàriament una detallada informació sobre com afecta la Covid-19 a la població de Barcelona que permet fer-se una representació aproximada del seu desigual impacte sobre la ciutadania i de la seva evolució.

Quan semblava que sortíem de la pandèmia, l’Ajuntament va considerar que tocava anar tots a una i va conjurar-nos a fer el que calgués per curar una ciutat malferida per les conseqüències socials que ha provocat la Covid-19. El consistori ens convidava a contribuir a un gran acord històric que s’havia de saldar amb la signatura del Pacte per Barcelona. Per arribar aquí, el govern municipal va obrir un procés participatiu al qual va convocar els agents socials, polítics, econòmics, culturals i veïnals que va creure convenient.

La primavera i l’estiu del 2020 han estat diferents. Arreu del món com a Barcelona. La pandèmia del coronavirus ho ha trasbalsat tot. Fins al punt que, durant setmanes, la ciutat que sempre bullia d’activitat i de visitants no tan sols ha rebaixat el seu ritme fins a estampes preolímpiques, com s’ha vist de juny a setembre, sinó que fins i tot va quedar pràcticament paralitzada, i buits els seus carrers, durant bona part dels mesos de març, abril i maig.