La (in)seguretat a Barcelona va copsar les portades de la majoria dels mitjans de comunicació l’estiu passat. Enmig d’un cicle electoral convuls, alguns partits polítics han fet d’aquesta qüestió l’eix vertebrador de les seves campanyes, fomentant fins i tot un estat d’alarma social. Però és cert que la ciutat pateix una situació de crisi de seguretat? On fixem la mirada? Com hem d’encarar aquest debat?
El Jardí del Silenci, un reducte verd en plena Vila de Gràcia, torna a lluitar contra l’amenaça del ciment i les excavadores per un error en la qualificació urbanística.
Els veïns del Raval segueixen esperant. Poc abans de l’últim ple de l’Ajuntament, en què es podia revocar la cessió de la capella de la Misericòrdia al Macba per a l’ampliació del museu, el CatSalut proposava ubicar el nou Centre d’Atenció Primària (CAP) Raval Nord al cub, un edifici que s’hauria d’aixecar en el solar que hi ha al davant del mural de Keith Haring sobre la sida, recentment restaurat.
El 98% de la població de Barcelona respira aire contaminat i el 2017 es van incrementar els nivells dels contaminants més crítics. Així ho assenyala l’últim informe de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, que calcula en 354 les morts prematures pels nivells de partícules PM2,5 en l’aire. Una veritable epidèmia per a la nostra salut; relacionada amb diversos tipus de càncer, malalties respiratòries, cardiovasculars i neurològiques.
Iolanda Fresnillo treballa com a investigadora i consultora sobre deute, desenvolupament, finances responsables i polítiques públiques. Activista en moviments socials i de barri i en constant lluita per la justícia econòmica, política, social, ambiental i de gènere, ens trobem amb ella a les portes d’unes noves eleccions municipals per repassar els quatre anys d’una Barcelona governada per un ajuntament del canvi. S’ha subvertit la institució? Des de l’administració es pot fer efectiva la proclama “Sí se puede”?
En record de Lluís Estrada i del Fòrum de la Ribera del Besòs
L’any 2008 el recinte de Can Ricart fou declarat Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) per la Generalitat de Catalunya, i va obtenir la màxima qualificació que només ostenten algunes importants peces fabrils dintre del patrimoni industrial.
El Poblenou ha patit en el darrer quart de segle una transformació més gran que cap altre barri d’aquestes proporcions a Catalunya. I també la mutació més profunda en els seus dos darrers segles. Excepte les dues hectàrees que ocupa el cementiri del Poblenou, tota la resta, on viuen els vius, ha estat afectada per diversos plans urbanístics. De ser un barri gris, brut i oblidat ha passat a ser la icona que atreu mirades vers una pretesa smart city banyada per la Mediterrània.
Els processos de transformació urbanística que han viscut els barris del Poblenou i del Maresme han aportat certes millores, però també han propiciat l’increment del preu del sòl i dels habitatges amb la conseqüent expulsió de veïns, així com la deslocalització de l’activitat econòmica tradicional i la desaparició de petites empreses.
Hemos quedado en el castizo Bar Borrell, de la Avenida del Paralelo, prácticamente enfrente de El Molino. El personaje responde al nombre de Xavier Theros, y me recuerda vagamente al director Álex de la Iglesia, por su aspecto físico y su contundencia verbal. Escritor y cronista de Barcelona, su saber sobre la ciudad es sencillamente enciclopédico.
El primer que rep el visitant que vol accedir al flamant tram de la L9 Sud del metro és un intricat acordió d’escales mecàniques. La profunditat dels túnels amb què es va projectar aquesta ambiciosa línia de transport suburbà, fa més de quinze anys, obliga a submergir-se a 25 metres sota terra per un zig-zag de cinc o sis trams d’escales que encurioseixen els infants, com si fossin una atracció de fira, i requereixen paciència als més grans.
