A Catalunya, les famílies en situació de pobresa energètica han augmentat en els darrers quatre anys. Les últimes xifres publicades pel Ministeri de Transició Ecològica fan referència al 2021 i mostren que el 15,9% de la població catalana no va poder mantenir casa seva a una temperatura adequada a l’hivern, i que el 13% es va endarrerir en el pagament de les factures dels subministraments bàsics.

Quan es parla d’economia, habitualment es pensa en negocis i activitats mercantils. És l’enfoc dominant, però no el millor per afrontar els problemes que tenim. Una bona alternativa és entendre l’economia com el conjunt d’activitats humanes orientades a satisfer les necessitats bàsiques de subsistència. Considerar tant les relacions socials entre les persones com la interrelació de l’espècie humana amb l’entorn natural. Quan adoptem aquest punt de vista, de seguida trobem qüestions rellevants.

És la pregunta que ens fem cada dia des de l’inici d’aquesta crisi de l’habitatge que ens ha tocat viure.

Itzíar González, arquitecta i regidora del districte de Ciutat Vella durant el mandat de Jordi Hereu, em va dir una frase que se’m va quedar gravada al cervell. “Si fos per ells, posarien unes tanques d’accés a tot el perímetre de Ciutat Vella i ho convertirien en un parc temàtic”.

Coneixement dels barris, visió de ciutat i capacitat d’entendre com funciona el sistema que gestiona un dret humà troncal, el dret a la salut. Organització i constància per denunciar -a l’estil “gota malaia”- les deficiències en els equipaments als barris, llistes d’espera, ràtios professionals o dotacions econòmiques. I segurament el més important: consciència política per no resignar-se a adoptar el rol de mers “usuaris” de la sanitat.

La medecina moderna és cada cop més complexa i sofisticada, els aparells i altres mitjans tècnics de què disposa ajuden a aconseguir solucionar malalties que fins fa relativament poc temps eren considerades mortals de necessitat, i el progrés científic i tecnològic avança cada cop a més velocitat.

Barcelona es qualifica de ciutat refugi i forma part d’una aliança de ciutats amb el mateix nom que planteja unitàriament una sèrie de demandes a l’Estat a favor dels immigrants i refugiats. Però cal preguntar-se si supera la prova de la pràctica, és a dir, si en el fets reals de cada dia Barcelona és una ciutat on les persones immigrades i les demandants d’asil troben una acollida digna.

S’apropen eleccions i no hi ha dubte que la seguretat ciutadana serà un dels temes estrella de la campanya. L’últim baròmetre semestral de Barcelona (desembre 2018), situa la inseguretat com el problema que més preocupa el 20% de la ciutadania. Si el bon govern consisteix a resoldre els problemes de la gent, aquest és un debat ineludible.