Contra l’opció d’incrementar més i més la capacitat de l’aeroport del Prat, la tendència europea és la substitució dels vols de curta i mitja distància per relacions ferroviàries. Un canvi justificat pel menor impacte ambiental en termes d’emissions i de soroll, però també per comoditat -viatges de centre a centre, més espai, millor vertebració territorial...- i per l’aparició d’un sentiment social, la vergonya de volar, progressivament més important.

Durant aquest any hem vist com la patronal, els governs i gran part dels seus mitjans de comunicació han posat tota la maquinària en marxa per amagar la realitat del projecte d’ampliació de l’aeroport del Prat, obviar els incompliments de la legislació ambiental i vendre el seu fals relat de progrés. Un relat unànime, això sí, acompanyat de certa discrepància i excés de gesticulació, calculada per pur tacticisme polític i per manipular el debat i reduir-lo a “Ricarda Sí, Ricarda No”.

Josep, cuidador de la seva dona malalta d’Alzheimer, explica que ella era professora universitària, com ell, però que ara “s’ha tornat com un bebè petit” totalment dependent. La tendresa que inspira la comparació no amaga, però, la pena que acompanya a allò que vulgarment es diu: “Ha perdut molt”; ni el temps ni l’exigència que cuidar-la implica, semblants als que representa cuidar “un bebè petit”. La similitud no és semblança, en aquest cas.

Arcadi Oliveres, economista, va morir estimat a més no poder per centenars d’amics i amigues que l’admiraven. Una processó vam passar a acomiadar-lo a casa seva, li vam dirigir paraules en blogs inacabables, i li vam expressar l’admiració fent-li homenatges diversos i sentits, durant aquells mesos que va aguantar un càncer desfermat, terminal. Va morir de la mateixa manera que va viure, marcant petja, donant exemple, coherent, estimant.

L’economia de Barcelona s’ha sustentat, com la de tota gran ciutat, en algun tipus d’activitat que li ha permès atreure recursos de l’exterior. Durant tot el segle XIX i bona part del XX, Barcelona va basar el seu desenvolupament en ser el centre (juntament amb Bilbao) de l’activitat industrial d’Espanya.

Treinta años no es casi nada. Una de las cosas en las que creo que acerté en mi vida fue liarme con el proyecto de Carrer. Creía que merecía la pena. Lo hemos tirado adelante decenas y decenas de personas. Con ellas he aprendido algunas cosas de una profesión preciosa. El periodismo de verdad. Soy consciente de que los tiempos son muy difíciles. Tenéis una profesión de alto riego.

El 21 de novembre de 2020 a mitja tarda saltava un primer titular via Twitter que poc tenia a veure amb el que realment havia passat: “Abatut un home amb un ganivet a Barcelona”. De manera immediata es va començar a especular amb un suposat atac “terrorista”, però a mesura que passaven els minuts els nombrosos testimonis presencials en un passeig de Sant Joan atapeït a aquelles hores d’un dissabte posaven llum a la versió inicial.

La Favb va decidir exercir l’acció popular en la causa criminal coneguda arran de l’escorcoll dels Mossos d’Esquadra al Palau de la Música al juliol de 2009 i es va personar a la causa al desembre de 2009, com va dir el llavors president a la roda de premsa en anunciar la decisió, amb la doble finalitat de donar transparència al procediment i mirar de garantir que aquest arribés a les seves últimes conseqüències, que no es tapés res. Evidentment, no vam ser ben rebuts.

A principi de 2017, la Comunitat Islàmica de Nou Barris va anunciar que havia llogat un local al carrer Japó del barri de Prosperitat per tal d’obrir-hi el seu centre de culte. Alguns veïns van apressar-se a manifestar la seva oposició. Van aparèixer pancartes en diversos balcons del carrer i van fer circular una petició per recollir signatures i impedir així l’obertura de l’oratori. A l’abril, van organitzar una manifestació i van iniciar unes cassolades que han sonat, cada vespre, fins al mes de desembre.

El Bicing tot just ha fet 10 anys. Una gran revolució de la mobilitat a Barcelona, que va aconseguir acostar la bicicleta al ciutadà, tant que la demanda va resultar excessiva per a l’oferta existent. Molts barcelonins es van acabar comprant una bici pròpia, sovint plegable a causa de la manca d’espai que tenim als pisos. Però encara a dia d’avui una de cada tres bicicletes és un Bicing. I és que aquest servei forma part de l’espai públic de la ciutat, es fa visible i resulta molt eficient per cobrir distàncies de fins a 5 quilòmetres.