Sant Antoni és un barri un xic peculiar dins de la trama de l’Eixample barceloní: és relativament petit, amb uns límits molt marcats, el Mercat com a centre neuràlgic i una xarxa social destacada. Des de final del franquisme, quan el barri no existia com a tal i va néixer l’associació veïnal, Sant Antoni s’ha anat transformant, no sempre com voldríem. Però ara tenim un bon nombre de serveis, equipaments i espai públic que no hi eren, en cap cas, en aquell llunyà 1968. I això és així gràcies a les persones que han posat el seu gra de sorra per millorar el barri de forma desinteressada.

La vida de barrio es una vida sensible. Frente a la necesidad de entumecer nuestros sentidos ante la multiplicidad de sensaciones que nos ofrece la gran ciudad, el barrio se ha mostrado, tradicionalmente, como un espacio afable, cercano, emocional. Su conformidad como ámbito de relaciones sociales cuasi-primarias, a caballo entre las familiares y las secundarias e instrumentales y oportunistas típicas del mundo laboral o de los grupos de iguales, es lo que ha permitido su cierta fetichización, una dinámica que muestra una gran diversidad de consecuencias.

Escric amb les emocions a flor de pell, després d’escoltar els nens de Nou Barris i el Raval cantar “Stop desnonaments!”, al so de Xiula. La Rozalén borda la cançó de la nova i recomanable pel·lícula de Juan Diego Botto, En los márgenes. Ambdues reflecteixen les situacions límit, especialment per a dones i infants, que suposa perdre la llar. Però penso: aquesta angoixa, aquesta impotència, aquest dolor, el comparteixen desenes de famílies setmanalment a les assemblees dels moviments per l’habitatge de la ciutat.

A la primavera del 2016, arran de la nostra crida desesperada per renovar el càrrec de tresorer de la Favb, la generositat de l’AV de Sant Antoni ens va permetre l’entrada del Bordetas a la junta. Amb la condició pactada, això sí, que mantindria la vinculació imprescindible amb la seva estimada associació veïnal. Poc podíem imaginar aleshores el canvi que representaria la seva incorporació i l’enorme salt qualitatiu que ens ajudaria a fer en Joan.

Laia Serra
Ecologistes en Acció de Catalunya
L’emergència ecològica sense precedents que estem vivint en l’actualitat ens apel·la a totes, ens angoixa i ja està obertament instaurada en la nostra agenda. Tanmateix, els discursos se centren massa sovint en la responsabilitat individual de cada persona i passen de puntetes per la repercussió de les decisions preses per les elits i les polítiques públiques que, en teoria, han de fer-hi front.

Segons les dades d’Acnur, des del febrer i fins al 9 de maig passat, quasi sis milions de persones (5.917.703) van travessar les fronteres d’Ucraïna fugint de la guerra. Es tracta de l’èxode més gran de persones a Europa des de la segona guerra mundial. Aquest article vol aportar dades i reflexions sobre com la Unió Europea (UE) ha activat, en aquest cas, directives i recursos exprés d’asil i refugi, cosa que celebrem, en contrast amb el bloqueig de la protecció i l’acollida per als que fugen d’altres guerres, fam o persecució per ètnia, religió, gènere, etc.

La mort d’Oriol Bohigas -el 30 de novembre passat, quan estava a punt de complir 96 anys-, que va tenir un paper tan influent a la ciutat de Barcelona, a la cultura catalana i a l’arquitectura contemporània, va comportar, lògicament, elogis i homenatges merescuts.

En la transició, una de les reivindicacions dels barris joves de Barcelona era aconseguir ateneus populars gestionats des de baix, per la mateixa gent que havia creat les associacions de veïns. Però el primer ajuntament sortit de les urnes ja va decidir que era millor controlar les entitats des de la plaça de Sant Jaume que deixar fer als “indis metropolitans”, un qualificatiu despectiu que va fer fortuna. Aquests indis havien aconseguit, en menys d’una dècada, poder de convocatòria i influir en les decisions de Socias Humbert, que va ser l’últim alcalde escollit a dit.

Aquest article més aviat cerca plantejar qüestions que no pas resoldre-les. Cerca problematitzar al voltant de la idea de patrimoni i, més en concret, tractar de la relació sovint conflictiva amb el planejament urbanístic, i del lligam ambivalent de la protecció del patrimoni arquitectònic amb els processos de gentrificació. En aquest sentit, proposem uns àmbits de reflexió, el primer dels quals, sens dubte, hauria d’abordar què és patrimoni arquitectònic, material, i hauria de cercar en quina mesura es diferencia del patrimoni immaterial.

Qui estableix els termes d’un debat té grans possibilitats de guanyar-lo. I per això les elits locals plantegen el debat sobre l’ampliació de l’aeroport del Prat en termes d’economia contra ecologia. O de tenir un projecte ambiciós en front de la coalició del “no”.

L’argument a favor de l’ampliació és senzill: ens permetrà tenir un hub que ens col·locarà al centre de l’economia mundial, cobrirà la creixent demanda de viatgers a Barcelona, i crearà un nou pol econòmic i llocs de treball al seu voltant. Un argument convincent si s’obliden unes quantes coses crucials.