El títol del llibre Balañá, el mayor espectáculo del mundo és quasi el mateix que el de la pel·lícula nord-americana de l’any 1952, que va dirigir Cecil B. DeMille amb un luxós repartiment d’estrelles i molts premis. I de fet, la pel·lícula i el llibre tenen punts en comú. Però sota el títol d’aquest volum s’amaga una història singular de Barcelona que anem descobrint de la mà de Pedro Balañá Espinós, un original self-made man català que va arribar a ser un important empresari del món de l’espectacle.

Les caricatures del Manel Puyal Cardona han estat fidels a les pàgines de Carrer. Però el Manel mai havia sortit en aquesta última pàgina, La del darrere, ara La contra. Ha passat de ser un productor, en terminologia del Sindicato Vertical, a ser un protagonista molt a contracor. Però una cosa és ser discret i modest i una altra és passar-se de frenada. Si arribeu al final d’aquest retrat veureu fins on arriba la seva discreció.

La Favb actual és el fill bord de la Favb que es va crear el 1972. Bastard, rebel i emprenyador. Va ser la burgesia comercial, manipulada pel governador civil Martín Villa, el mejor amigo de Cataluña, qui va crear l’ens per “tractar de controlar, diluir o canalitzar el puixant moviment associatiu dels barris”, segons sentencia Marc Andreu en la seva tesi doctoral, resumida en el llibre Barris, veïns i democràcia.

En la transició, una de les reivindicacions dels barris joves de Barcelona era aconseguir ateneus populars gestionats des de baix, per la mateixa gent que havia creat les associacions de veïns. Però el primer ajuntament sortit de les urnes ja va decidir que era millor controlar les entitats des de la plaça de Sant Jaume que deixar fer als “indis metropolitans”, un qualificatiu despectiu que va fer fortuna. Aquests indis havien aconseguit, en menys d’una dècada, poder de convocatòria i influir en les decisions de Socias Humbert, que va ser l’últim alcalde escollit a dit.

La darrera necrològica sobre les botigues emblemàtiques que va publicar Carrer el desembre del 2018 l’acabàvem amb una notícia esperançadora: se’n salvava El Ingenio del carrer de Raurich. Un emprenedor havia acceptat el repte de revifar el negoci després de l’intent fallit dels amos d’El Rey de la Magia que van agafar el relleu en jubilar-se Rosa Cardona, que era la neta del fundador de la botiga. Del seu obrador havien sortit els gegants i els caps grossos de mitja Catalunya. Doncs l’esperança a fer punyetes.

“Els redactors d’aquesta revista tenen més passat que futur. I el futur de la revista dependrà del relleu generacional”, deia l’editorial del número de maig de 2021 de La Vall de Vidre, la revista de l’Associació de Veïns i Veïnes de Vallvidrera, que aquell mes va publicar el número 300. Aquesta sentència, quasi un obituari, es podria fer extensiva a la resta de les revistes de barri que depenen de les associacions veïnals.

Un 15 d’agost de fa dos anys, dia festiu amb comerços oberts, vaig haver d’anar a la ferreteria d’El Corte Inglés de la plaça de Catalunya per una avaria domèstica. “Doncs millor que hagi vingut aquest matí, senyora, perquè aquesta tarda arriben creuers i no podria ni passar”, em va comentar el dependent.

Joan A. Llinares va ser “l’home de la neteja” del Palau de la Música quan es va descobrir el lladronici de Millet i Montull. Va ser nomenat director executiu el juliol de 2009 i durant el seu mandat, que va durar 18 mesos, va descobrir una frondosa teranyina de suborns i comissions que esquitxava molta gent i que va avergonyir tot el país. Ell va arribar a provar que en els darrers 10 anys s’havien “despistat” 35 milions d’euros dels quals va poder-ne recuperar set.