Ada Colau o Xavier Trias? Vuit anys després de la gran batalla per Barcelona que va dur a l’alcaldia la primera dona en la història de la capital de Catalunya, les eleccions municipals del 28 de maig tenen un cert aire de dejà vu. I no només perquè -amb permís de Jaume Collboni, Ernest Maragall i la resta de candidats i candidates- els protagonistes del duel electoral siguin els mateixos, sinó perquè el que està en joc aquest 2023, igual que ho estava el 2015, és el model de ciutat.

A Barcelona, entre els anys cinquanta i setanta del segle XX, en ple creixement per la migració i enfront d’una impunitat dictatorial i especulativa exemplificada en la figura de l’alcalde Josep Maria de Porcioles i que no propiciava unes condicions i serveis mínims per viure amb dignitat als barris, va néixer i es va desenvolupar un potent moviment social urbà del qual la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona (Favb), creada formalment l’estiu del 1972, en va esdevenir mascaró de proa.

"La Asociación de Vecinos 9 Barrios ha sido objeto constante de vigilancia y observación por parte de los servicios específicos de la Brigada Regional de Investigación Social de esta Jefatura Superior”. Aquest fragment d’informe policial de l’11 d’agost del 1974 evidencia que les associacions de barri que aquell any van començar a entrar a la Favb i que ben aviat van fer seva l’hegemonia de l’entitat van estar sempre sota sospita i estricta vigilància per part de les autoritats franquistes.

“Que soni Raimon i que el Huertas no parli al meu funeral”. És l’encàrrec que José Martí Gómez (Morella, 1937-Barcelona, 2022) va fer fa molts anys al seu amic i també periodista de La Vanguardia Eugeni Madueño. Com aquest va interpretar aleshores i va explicar el 24 de febrer passat al tanatori de les Corts, el que en realitat volia dir Martí Gómez era això: “Impedeix que el Huertas llegeixi el meu epitafi, perquè em dirà tants elogis que segur que ficarà la pota”.

Poca gent sap que Puigcerdà, a 1.200 metres d’altitud al bell mig del Pirineu, va arribar a tenir oficialment mar, sobre plànol, per obra i gràcia del Pla General Metropolità (PGM). La rellevància i la influència del planejament urbanístic de Barcelona elaborat als anys setanta per l’arquitecte Joan Antoni Solans (Barcelona, 1941–Calella de Palafrugell, 2019) van arribar a l’extrem que, el 1984, el redactor massa espavilat que feia el pla de la capital de la Cerdanya va copiar “de manera tan descarada les normes del PGM” que hi va incloure les normes per a la zona marítima terrestre.

“Van ser uns moments irrepetibles, d’un periodisme nou i diferent que es practicava mentre s’estaven ensorrant unes estructures polítiques, econòmiques i socials caduques que havien mantingut el país fossilitzat durant més de tres dècades. Uns moments que van durar una dècada llarga, la meitat en els últims anys del franquisme i l’altra meitat en els primers passos cap a la democràcia. Una febrada que es va anar apaivagant quan va arribar la democràcia municipal”.

La primavera i l’estiu del 2020 han estat diferents. Arreu del món com a Barcelona. La pandèmia del coronavirus ho ha trasbalsat tot. Fins al punt que, durant setmanes, la ciutat que sempre bullia d’activitat i de visitants no tan sols ha rebaixat el seu ritme fins a estampes preolímpiques, com s’ha vist de juny a setembre, sinó que fins i tot va quedar pràcticament paralitzada, i buits els seus carrers, durant bona part dels mesos de març, abril i maig.

Sobre el futur de les associacions veïnals i, en general, dels moviments socials urbans només està escrit que viuran en crisi existencial gairebé fins a la fi dels temps. En dóna un pista el fet que ja a mitjan anys 70 del segle XX, justament durant el seu moment de màxima força a Catalunya i Espanya, fossin recurrents les introspeccions i avisos sobre la crisi i el complicat futur del moviment veïnal.