Barcelona té 170.000 alumnes repartits en centres públics, concertats i privats, que van des de l’escola bressol fins a l’educació secundària, la Formació Professional (FP) i els estudis específics. I si bé la Generalitat de Catalunya és l’última baula de la cadena de responsabilitats en matèria educativa, els ajuntaments tenen competències per incidir en l’oferta educativa que reben els ciutadans. Hem preguntat al moviment veïnal quins reptes i deures pendents es trobarà en aquest camp l’executiu que surti de les urnes el pròxim 28-M.

Un calendari d’obres definit, diàleg amb tots els agents implicats -i no només amb els veïns directament afectats- i, sobretot, visualitzar com serà la futura plaça d’en Joanic. És la carta als reis que fa l’Associació Veïnal de la Vila de Gràcia per al pròxim mandat. I és que un any després d’haver-se aprovat la Modificació del Pla General Metropolità de Gràcia, que preveu una zona verda i una altra d’equipaments a l’entorn de la plaça, els veïns desconeixen com es concretaran les actuacions en aquest perímetre, on hi ha gairebé 400 finques afectades.

En només sis anys, la Dreta de l’Eixample ha vist com 50 immobles arrelats al barri han estat objecte d’operacions immobiliàries per convertir-se en habitatges de luxe que s’acaben venent o llogant a preus desorbitats. Uns immobles que han passat a mans d’inversors com a valor refugi o que allotgen temporalment turistes de luxe.

El Gòtic s’ha convertit en un parc temàtic, un centre comercial a l’aire lliure. Ens estan robant la vida al barri fins i tot els diumenges. Els carrers sempre estan massificats i ja no tenim cap estona de tranquil·litat. I qui pot pagar els locals comercials? O cadenes o multinacionals”. Aquest és el balanç duríssim que fa Martí Cusó, en nom de l’Associació de Veïns del Barri Gòtic, de la marató comercial que ha viscut Barcelona amb tots els diumenges oberts des del 15 de maig passat.

Després de set anys d’obres, retards i sobrecostos, el túnel de les Glòries, l’obra més emblemàtica de la transformació ideada fa quinze anys per a aquest nus de comunicacions i rubricada el 2007 en el Compromís per Glòries, ja és una realitat. Però no significa, ni de bon tros, la llum al final del túnel per a tots els barris de la zona, que esperen una transformació completa de la gran plaça que Ildefons Cerdà va idear com el centre de Barcelona i que ha d’endreçar d’una vegada per totes l’entorn.

Era un còctel explosiu: pisos construïts amb la urgència dels anys cinquanta i seixanta del segle XX, rendes baixes, població vulnerable, abandonament per part de les Administracions i crisi econòmica. L’habitatge als barris de la Pau i el Besòs-Maresme, a Barcelona, està al límit. Almenys el 20% dels pisos estan en mans de bancs i fons voltor, que no fan cap mena de conservació ni rehabilitació de les finques. Són pisos que han acabat en mans de les màfies de l’ocupació, que els relloguen a famílies vulnerables.

L’any 1924, un comboi de Metro iniciava el primer viatge per la vida subterrània de Barcelona. Avui, gairebé un segle després, aquesta xarxa de transport és de les més potents d’Europa i afronta la recta final per tancar el cercle i culminar les onze línies ben interconnectades que garanteixin la mobilitat sostenible a la ciutat i la connexió efectiva de tots els barris.

L’Ajuntament de Barcelona està impulsant una actuació urbanística integral per a la Rambla. Un enèsim intent d’abordar la reforma d’aquest passeig emblemàtic de la ciutat que li ha sigut encarregat a l’equip multidisciplinar km-ZERO, dirigit per l’arquitecta i exregidora de Ciutat Vella Itzíar González, guanyador del concurs internacional convocat pel municipi.

Barcelona és una ciutat oberta al món, atractiva, acollidora i amb una oferta cultural i patrimonial de prestigi mundial. Però la factura que paguen els seus veïns per viure en una ciutat a la cúspide de les destinacions turístiques comença a ser molt elevada i sense un retorn clar. Al complex debat sobre la massificació turística i els seus efectes sobre la vida quotidiana dels barcelonins s’hi suma un altre element, que sovint passa més desapercebut però que posa en risc la salut de tothom.

Finals del franquisme. La indústria comença a recuperar el pols i el país s’obre al món. Un negoci a la vista: productes fets amb derivats de l’amiant, un mineral molt perillós prohibit a bona part del món per la seva toxicitat. Catalunya i l’Estat es converteixen en els principals exportadors d’uralita i productes pneumàtics. Beneficis milionaris. Treballadors desprotegits.