“Vaig estar dins de l’armari durant dècades, i ara no hi vull tornar”. És el crit de Paulina Blanco, una dona lesbiana de 73 anys i activista pels drets de les persones LGBTI. Un clam que és també una reivindicació crucial d’aquest col·lectiu: poder continuar vivint amb dignitat, llibertat i orgull quan s’arriba a la tercera edat.

“Estic agraïda d’estar aquí; al meu país estaria bé econòmicament, però no emocionalment”. Aquest és el testimoni de Yoana Mata, una refugiada trans hondurenya de 43 anys. Activista social i cofundadora d’una de les primeres organitzacions LGBTI a Hondures -l’Organización Pro Unión Ceibeña (Oprouce)-, va patir des de petita episodis de violència, com ara abusos físics i teràpies de conversió, en un entorn familiar i social molt religiós i masclista. “Segons els pastors evangèlics, jo estava endimoniada per l’homosexualitat”, declara.

“Rebutjaries algú de la teva família pel color dels seus ulls?”. Aquesta és una pregunta aparentment irracional, però amaga una realitat: la violència cap a familiars LGBTI per la seva orientació sexual o identitat de gènere. L’eslògan és també el lema d’una campanya de sensibilització en contra de la LGBTI-fòbia en entorns familiars, impulsada per Ahora Dónde-Le Refuge, una associació sense ànim de lucre, creada el 2019 a Barcelona, que treballa per l’acceptació dels membres del col·lectiu en totes les famílies i que dona assistència a les víctimes d’aquest tipus de violència.

Cada vuit metres hi ha una moto mal aparcada als carrers de Barcelona. Això se’n desprèn de l’Estudi d’aparcament de motos a Barcelona: on i com aparquen?, elaborat abans de l’estiu per les entitats socials Eixample Respira i Catalunya Camina, i que estima que a la capital catalana estacionen cada dia de forma incorrecta 90.000 motocicletes i ciclomotors. Els impulsors de l’estudi han analitzat 6.500 vehicles, ubicats al llarg d’una trentena de quilòmetres.

Acorralada per la modernitat, la masia de Can Riera, al barri de la Verneda, resisteix en un entorn al qual sembla totalment aliena. Envoltat per un aparcament, un camp de futbol i dues pistes de pàdel, l’edifici és el vestigi d’un passat agrícola en un territori totalment urbanitzat. Una inscripció al portal d’accés data la consagració del mas el 1574, tot i que hi ha documents que assenyalen un origen més antic de la residència. Ha resistit el pas dels segles d’una Barcelona canviant i en l’actualitat és l’última masia que queda a la Verneda.

Dècades després de l’enderrocament dels assentaments de barraques del Somorrostro, la Riera Magòria o la Perona, a Barcelona, el fenomen persisteix als afores de la capital catalana. A Montcada i Reixac, s’alça un conjunt de 500 barraques distribuïdes entre les riberes esquerra i dreta del riu Besòs i que ocupa més de 23 hectàrees. Els seus orígens es remunten a la dècada dels anys noranta, quan amb el permís dels propietaris dels terrenys es van fer horts amb casetes per a les eines.

La fragmentació del municipi per les vies ferroviàries i les autopistes, l’accés a la sanitat pública o la realitat del barraquisme són alguns dels reptes a què s’enfronta l’activisme veïnal de Montcada i Reixac (Vallès Occidental). La Federació d’Associacions de Veïns de Montcada i Reixac (FAVMiR) es va crear a principi dels anys noranta del segle XX amb l’objectiu d’integrar i coordinar les dotze associacions veïnals que la formen. “Amb l’ens es van iniciar les primeres grans lluites a Montcada”, declara Antonio Cera, president de l’entitat des del 2007.