Els parcs i jardins de Barcelona podrien tenir els dies comptats tal com els hem conegut sempre: verds, florits i amb gespa. La climatologia adversa que pateix la ciutat des de fa tres anys, amb una pluviositat minsa, i que aquest 2023 s’ha agreujat per l’impacte del fenomen natural que s’origina a l’oceà Pacífic conegut com El Niño en un context de crisi climàtica global, exigeix canvis urgents en el model de gestió pública del patrimoni verd de la ciutat i en la mentalitat de la ciutadania.

Tornen les eleccions a l’Ajuntament de Barcelona i torna la incertesa fins a l’últim moment. Ja comença a ser un clàssic no saber qui guanyarà els comicis municipals, però enguany hi ha una sèrie de factors nous que distorsionen encara més el crispat escenari polític.

L’octubre passat Barcelona va acollir la Convenció de Turespaña, un organisme del Govern central encarregat de la promoció a l’estranger d’Espanya com a destinació turística. L’acte, amb poca repercussió mediàtica, va culminar amb la intervenció del primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, Jaume Collboni. Tant ell com el regidor de Turisme i Indústries Creatives, Xavier Marcé, van avançar cap on va el model turístic barceloní post-covid.

L’augment dels preus de la gasolina, el gas i l’electricitat continua imparable igual que el dels aliments, molts d’ells de primera necessitat, i els de l’habitatge. Omplir la cistella de la compra o pagar els subministraments bàsics està resultant per a moltes famílies una tasca faraònica, no només pels problemes de proveïment de matèries primeres provocats per la guerra a Ucraïna.

La gestió ciutadana no és fàcil. Requereix recursos suficients, suport institucional i el compromís ferm de les entitats impulsores amb el projecte, sobretot els primers anys. En la majoria dels casos és una gestació costeruda i l’assessorament és imprescindible. A Barcelona, dos dels referents són la Casa Orlandai (Sarrià-Sant Gervasi) i l’Ateneu Popular 9Barris (Nou Barris) per la gestió exitosa d’anys i l’aposta per la cultura com a eina de transformació social amb la complicitat del barri.

La notícia que l’acord entre el govern municipal de Barcelona -BComú i PSC- i ERC per invertir 30 milions d’euros en projectes de proximitat als districtes incloïa la Torre del Fang va córrer com la pólvora. La partida superava els 900.000 euros i més d’un veí va pensar que els diners servirien per acabar amb l’abandó de dècades d’un edifici catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) que cau a trossos víctima del temps i el vandalisme, però sobretot de l’oblit municipal.

Primer ha estat un llarg i feixuc procés judicial, amb recursos i més recursos, fins aconseguir internalitzar la plantilla que treballava per a productores en l’estructura de la societat anònima municipal Informació i Comunicació de Barcelona (ICB).

A final del 2008 el consistori barceloní donava el vistiplau a la reordenació urbanística del tram comprès entre els carrers Nació, Degà Bahí, Trinxant i Tomàs Padró, i l’avinguda Meridiana. La intenció era dignificar la zona i superar la barrera històrica que ha suposat sempre aquesta autopista urbana per al barri del Camp de l’Arpa del Clot, el tercer de la ciutat amb més densitat de població.

Prop d’un miler de persones es van manifestar el passat 12 de maig a favor de la convivència i contra els intents de grups feixistes d’enfrontar els veïns de Nou Barris per la construcció d’un oratori musulmà al carrer Japó, al barri de Prosperitat.

L’ús ciutadà del front marítim barceloní és una història d’èxits a mitges i oportunitats perdudes. El model Barcelona, que tanta admiració arreu va suscitar durant els anys 80 i 90 perquè va recuperar el litoral i el va integrar amb més o menys encert a la ciutat, fa temps que ha quedat obsolet i cap govern municipal posterior ha estat capaç de trobar una alternativa que doni resposta a les necessitats de la ciutat actual.