Quan es parla d’economia, habitualment es pensa en negocis i activitats mercantils. És l’enfoc dominant, però no el millor per afrontar els problemes que tenim. Una bona alternativa és entendre l’economia com el conjunt d’activitats humanes orientades a satisfer les necessitats bàsiques de subsistència. Considerar tant les relacions socials entre les persones com la interrelació de l’espècie humana amb l’entorn natural. Quan adoptem aquest punt de vista, de seguida trobem qüestions rellevants.

Al tardofranquisme, Barcelona era encara una societat industrial. Els empresaris tradicionals conservaven un paper central en moltes institucions. El Barça, per exemple, acostumava a ser presidit per empresaris tèxtils, com els presidents de l’època Enric Llaudet i Agustí Montal. Però era una hegemonia en decadència. Per una banda, perquè gran part de l’aparell industrial més dinàmic començava a estar en mans de grups multinacionals. D’altra, perquè l’activitat industrial s’estava desplaçant fora de la ciutat i el nucli del negoci urbà es concentrava en l’activitat immobiliària.

Fa temps que els especialistes en salut pública ens recorden: “La teva salut està més relacionada amb el codi postal de la teva llar que amb el teu codi genètic”. Dos grans investigadors britànics en salut pública, Richard Wilkinson i Kate Pickett, han mostrat que les desigualtats de renda estan directament relacionades amb molts problemes socials. També van anticipar que la gran pandèmia dels països rics és la de les malalties mentals, molt associades a les desigualtats. Estem, doncs, davant una problemàtica crucial.

Qui estableix els termes d’un debat té grans possibilitats de guanyar-lo. I per això les elits locals plantegen el debat sobre l’ampliació de l’aeroport del Prat en termes d’economia contra ecologia. O de tenir un projecte ambiciós en front de la coalició del “no”.

L’argument a favor de l’ampliació és senzill: ens permetrà tenir un hub que ens col·locarà al centre de l’economia mundial, cobrirà la creixent demanda de viatgers a Barcelona, i crearà un nou pol econòmic i llocs de treball al seu voltant. Un argument convincent si s’obliden unes quantes coses crucials.

L’economia de Barcelona s’ha sustentat, com la de tota gran ciutat, en algun tipus d’activitat que li ha permès atreure recursos de l’exterior. Durant tot el segle XIX i bona part del XX, Barcelona va basar el seu desenvolupament en ser el centre (juntament amb Bilbao) de l’activitat industrial d’Espanya.

La digitalització ha esdevingut una de les divises de la nova economia post-Covid. Durant el confinament i al llarg de totes les fases de la pandèmia hem utilitzat abastament les eines digitals per teletreballar, comunicar-nos o simplement com a mitjà d’entreteniment. Tot allò “digital” sona amable. Sempre que s’introdueix una nova tecnologia predominen les veus favorables i es passen per sobre els efectes negatius. El món digital no és nou.

En plena pandèmia, amb gran part dels treballadors de Barcelona en ERTO i les empreses tancades, Nissan notificava la liquidació de les plantes de Barcelona, Montcada i Reixac i Sant Andreu de la Barca, i de retruc l’afectació sobre les empreses auxiliars i subcontractades que en depenen.

Era una notícia previsible des de feia temps, però igualment dramàtica pel seu fort impacte en l’ocupació i el teixit industrial local. Quan les coses van malament, s’acumulen les males notícies.

La pandèmia és universal. Però no té el mateix impacte arreu. Tampoc a Barcelona, als seus barris i a la seva població. La web de l’Agència de Salut Pública de Barcelona publica diàriament una detallada informació sobre com afecta la Covid-19 a la població de Barcelona que permet fer-se una representació aproximada del seu desigual impacte sobre la ciutadania i de la seva evolució.

Entre els anys 1991 i 1997 molts veïns i veïnes de barris populars de Barcelona vam mantenir una important lluita a l’entorn del rebut de l’aigua. El detonant havia estat un fort creixement del cost total del rebut, fonamentalment a causa d’un increment de les taxes públiques. Aquella lluita va acabar amb una victòria parcial: el càlcul de les càrregues va incorporar trams en funció del consum i del volum de la unitat familiar, i es va racionalitzar.

Aquests darrers mesos la seguretat ha passat a ocupar el primer pla del debat ciutadà a Barcelona. Conscients que és una qüestió que no es pot obviar, a la Junta de la Favb hem encetat diverses iniciatives per entendre la naturalesa del problema i les propostes que cal tirar endavant. Aquí presento algunes de les idees i reflexions que han començat a sortir (encara que ningú més que jo és el responsable del que escric).