Un pare espiritual, un mestre, l'Arcadi

  • Publicat el dilluns 26 de juliol del 2021 | 13:48
Arcadi Oliveras en una foto d'arxiu el 2006

Arcadi Oliveres, economista, va morir estimat a més no poder per centenars d’amics i amigues que l’admiraven. Una processó vam passar a acomiadar-lo a casa seva, li vam dirigir paraules en blogs inacabables, i li vam expressar l’admiració fent-li homenatges diversos i sentits, durant aquells mesos que va aguantar un càncer desfermat, terminal. Va morir de la mateixa manera que va viure, marcant petja, donant exemple, coherent, estimant.

L’Arcadi era un professor d’universitat que impartia principalment fora de la universitat. Devia de tenir el rècord mundial de xerrades, capaç de fer-ne dues al matí a pobles de Catalunya i a continuació marxar en autobús a Terol a fer la següent. I l’endemà, més. No deia mai que no.

Però la figura de l’Arcadi ens fa reflexionar sobre la figura del mestre espiritual, el que se’t creua algunes vegades al llarg de la vida, el que t’excita, t’emociona i serveix de brúixola vital, el que destaca entre tantes persones interessants. No està molt de moda la figura de mestre (savi, exemplar, proper, modest, capaç d’empatitzar...) com a necessitat humana bàsica per créixer com a persones. En els nostres respectius fulls de vida es porten més els cursets, els màsters universitaris, les sèries, els influencers i tutorials del youtube que segueixes, i els personatges populars. Però no els mestres com l’Arcadi.

Com diu l’article “Som arcadistes” que parla d’una generació d’internacionalistes, anticapitalistes, cristians de base, cooperants, pacifistes i/o independentistes a qui l’Arcadi va influir-nos com a mestre, ell era capaç de llançar una diagnosi global funesta i, immediatament després d’una pausa, obrir-nos l’interruptor de l’esperança amb alternatives que nosaltres podríem arribar a desplegar. Foscor i després llum, derrota però alternativa. Mai una xerrada sobre un problema sense plantejar alternatives personals i col·lectives. Primera llei de la teoria del canvi. Fórmula mestra.

Jo (nosaltres) formo part d’aquestes generacions de centenars que hem tingut de mestre l’Arcadi. Amb l’Arcadi hem après globalització, hem format voluntaris per a camps de treball al Servei Civil Internacional i SETEM, hem creat el moviment del deute extern i l’Observatori del Deute en la Globalització i organitzat una consulta il·legal però legítima, hem après del dispendi militar i desplegat manifestacions contra la guerra del Govern, de la banca ètica, de la captura de l’Estat per personatges com Botín, o la necessitat d’un Procés Constituent. Ell va començar amb una xerrada sobre Puig Antich a l’Eixample Esquerra abans de ser assassinat en els darrers anys del règim franquista, ens explicava mentre menjava uns bunyols que li vam dur a casa seva. I ha acabat escrivint un llibre i deixant-se acompanyar afablement a la mort malgrat el dolor i els efectes de la morfina. Arcadi, no t’oblidarem.

L’Arcadi era tant també per la seva parella, la Janine, menys visible. Aquestes coses són sentit comú. Ella va coordinar tantes visites, també la nostra a casa seva. La casa, metàfora de nou de l’Arcadi. Una casa oberta amb gent que entra i surt en confiança, unes cadires senzilles i un jardinet naturalitzat, envoltat de promocions immobiliàries, grues i carreteres de vehicles fumejants a Sant Cugat. Així és el món capitalista i així era ca l’Arcadi i la Janine. Una metàfora final, de les de mestre.

Secció :