“Van ser uns moments irrepetibles, d’un periodisme nou i diferent que es practicava mentre s’estaven ensorrant unes estructures polítiques, econòmiques i socials caduques que havien mantingut el país fossilitzat durant més de tres dècades. Uns moments que van durar una dècada llarga, la meitat en els últims anys del franquisme i l’altra meitat en els primers passos cap a la democràcia. Una febrada que es va anar apaivagant quan va arribar la democràcia municipal”.
Així acota temporalment el periodista i historiador Jaume Fabre, en un llibre de pròxima aparició significativament titulat Cròniques del fang, l’anomenat “periodisme de barraqueta o miserabilista” que van practicar entre mitjans dels anys 60 i els anys 80 del segle XX aquells professionals de la premsa barcelonina a qui es va qualificar amb l’epítet de huertamaros.
Joan de Sagarra va ser qui va batejar Josep Maria Huertas i els seus amics i deixebles amb l’epítet que evocava la guerrilla urbana uruguaiana dels tupamaros, un sobrenom que no amagava la crítica, la burla o el menyspreu envers un periodisme social, qualificat despectivament “de barraqueta”, i que es confrontava al periodisme més literari, fantasiós o personal -“de les ombres”, el titllaria Josep Maria Carandell; “de mirar-se el melic”, diria Manuel de Pedrolo– que practicaven, entre altres, el mateix Sagarra. Ell va ser també qui, en plena polèmica amb Huertas, va arribar a adjectivar de “patufetisme-leninisme” tots aquells companys, huertamaros o no, que feien un periodisme atent als problemes socials i dels barris.
Com explica Fabre, a El Correo Catalán Huertas s’havia guanyat en broma la qualificació de fer “periodisme de barraqueta” perquè va ser el primer -en plena sintonia amb Francisco Candel– en escriure i publicar reportatges sobre els barris marginals de Barcelona que patien habitatge precari i uns serveis i equipaments inexistents. “Donde la ciudad tiene otros nombres” es deia la sèrie de 18 capítols en huecogravat, publicada entre abril i juliol de 1966 i recopilada el 2013 en l’antologia Josep M. Huertas Claveria i els barris de Barcelona, editada per la Favb al número 7 de Quaderns de Carrer. Huertas es va mantenir fidel a aquesta línia fins a la seva mort, el 2007, i va esdevenir un referent per a tots els qui, des de les associacions veïnals i altres col·lectius reivindicatius, lideraven les demandes per millorar la vida als seus barris.
Una proposta per a la Favb
Tot això ve a tomb perquè el naixement de La Veu del Carrer ara fa 30 anys, l’octubre de 1991, té precisament molt a veure tant amb l’època d’esplendor del periodisme social com amb el seu esllanguiment durant la Barcelona preolímpica. La idea de dotar la Favb d’un òrgan d’expressió periodístic propi data de mitjan anys 70, però si d’entrada no es va concretar -al marge de la revista satírica Butifarra!– és justament perquè la premsa de barris -conformada de mitjana per una trentena de butlletins veïnals, que van arribar a sumar fins a 69 capçaleres al llarg dels anys 70- i les seccions de local de la majoria de diaris barcelonins ja cobrien bé aquesta necessitat informativa.
El 1977, destacats periodistes de local com Maria Favà, Josep M. Huertas, Jaume Fabre, Manuel Sanz, Vicenç Gràcia i Manuel López van elaborar un document de treball que proposava a la Favb crear una revista de nom Barris (i subsidiàriament El 29 o La Calle o El Carrer). Citant les emblemàtiques revistes Quatre Cantons, Grama i Les Corts com a exemples de premsa de barri a imitar, aquest informe argumentava “la necessitat” de crear un òrgan periodístic del moviment veïnal perquè “impulsaria amb més decisió i eficàcia l’alternativa popular en aquest camp social i evitaria dependre de la benevolència de la premsa diària per donar a conèixer les opinions i posicionaments de les associacions de veïns davant dels problemes en que viu immersa la comarca de Barcelona”.
Aquesta benevolència de la premsa diària és la que es va anar perdent durant els anys 80, en paral·lel al reflux tant de la informació crítica a les seccions locals dels mitjans generalistes com del nombre de butlletins o revistes de barri en actiu. Per això, després de l’experiència fallida d’El 29 -que la Favb va editar mensualment entre desembre de 1983 i desembre de 1984, sota la direcció d’Isabel-Clara Simó i Mitzi Kotnik-, el naixement de Carrer, el 1991, sota l’impuls incombustible del dirigent veïnal i punt de referència periodística Andrés Naya va esdevenir clau i una alenada d’aire fresc i d’esperit crític enmig de l’oasi informatiu de la Barcelona olímpica.
Durant tres dècades, sota cinc alcaldies diferents a Barcelona, sis presidents diferents a la Generalitat de Catalunya i cinc al govern espanyol, i veient també sis canvis de presidència a la Favb mentre passaven diversos directors pels grans diaris de la ciutat i morien (més que naixien) capçaleres de tota mena, Carrer s’ha mantingut com a punt de referència d’un periodisme crític i militant, però alhora independent i rigorós, inigualable com a paraigües dels moviments socials i per la seva concepció social i la seva visió i anàlisi del model de ciutat i la Barcelona dels barris.
Refugi de ‘huertamaros’
Amb la codirecció o ajuda regular de professionals com Roser Argemí, Ernest Alós, José Ángel Borlán, Joan Carles Magrans, Marta Plujà, Eugeni Madueño, Montse Ayats, Marc Andreu, Elia Herranz, Néstor Bogajo i Cristina Palomar, i amb un ampli consell de redacció que ha estat escola de periodisme per a molta gent jove que ja no ho és tant, el Carrer que ha pilotat Andrés Naya ha servit durant tres dècades de refugi i caixa de ressonància als huertamaros que resistien a les redaccions de la ciutat.
Els han acompanyat els fotògrafs, il·lustradors i ninotaires que posaven imatge i color al periodisme de barraqueta, es diguessin Pilar Villuendas, Josep Ramón Gómez, Azagra, Fer, Manel Puyal o Pepe Encinas, que han trobat relleu en joves com Dani Codina, Ignasi Rodríguez Renom, Joan Morejón, Marc Javierre o Ricardo Hermida, entre d’altres. I també els intel·lectuals i professionals que se seguien reconeixent en aquelles coordenades: d’Anna Alabart a Manuel Vázquez Montalbán, de Jordi Borja a Albert Recio, per citar-ne només quatre.
Avui, desapareguts o jubilats ja pràcticament tots els huertamaros, i immersos des de fa temps tant el món associatiu veïnal com el periodisme en sengles revolucions que van més enllà del món digital i de la vida política i que afecten de ple tant les formes clàssiques d’organització social com l’ofici de la comunicació i la deontologia professional, una veu com la del Carrer segueix sent útil i necessària.
Entre d’altres motius perquè -i no és qüestió de benevolència, sinó d’ofici i sensibilitat- pràcticament no hi ha ningú que practiqui de forma sostinguda un periodisme social i de carrer, insubornable i de proximitat, en una ciutat que és molt diferent de la de fa 30, 40 o 50 anys. Però que segueix sent una ciutat amb problemes, que pateix precarietat en l’habitatge i que segueix tenint uns barris i uns veïns i veïnes vinguts d’arreu que reclamen serveis i equipaments potser no inexistents, però sí molt insuficients. El dret a la ciutat, en definitiva.
Curiosament, i més en l’estela de Maria Favà o María Eugenia Ibáñez que del mestre Huertas Clavería, són principalment dones periodistes les qui, de forma isolada en alguna redacció de diari o digital, mantenen viu aquell periodisme local, social, crític, persistent i amb coneixement de causa perquè, si convé, gasten soles de sabates per fer cròniques de l’asfalt o del fang, de la vida i de la gent.
És aquell periodisme que algú va titllar “de barraqueta” amb ironia o menyspreu i que ara, com abans, hi ha persones i poders que voldrien marginal o desaparegut. Però que no podran tancar mai perquè va en l’essència de l’ofici, sigui amb carnet de periodista (els huertamaros) o sense (Andrés Naya), que es puguin explicar històries amb sentit i sensibilitat, amb memòria i intencionalitat.
Fins al punt, si s’escau, de poder guanyar un premi Pulitzer, com el que recentment ha rebut el fotoperiodista de l’Agència AP Emilio Morenatti pel seu seguiment gràfic i d’alt contingut social de la pandèmia a Barcelona, amb reflexions i fotos que van omplir un dels darrers dossiers i la mateixa portada de Carrer. Queda clar, doncs, que el periodisme de carrer té futur.
