Uns xurros amb xocolata…, i una crema catalana…, i una ensaïmada i una orxata i un cacaolat”. A la Granja M. Viader (“Iogurts, brioixeria i pastissos”), a deu metres de la Rambla, una turista de Puerto Rico menja pels ulls. Fins i tot el cambrer l’avisa: “Molt està demanant vostè”. Ella riu amb un moviment de verònica: “És que demà torno al meu país i m’han dit que he de tastar les postres típiques d’aquí”. La Rambla de Barcelona ha recuperat el ple rendiment després de dos anys de pandèmia.
Així que tornem a les estadístiques i als rècords. Vuitanta milions de persones visiten cada any el popular passeig. Vuitanta milions de nyus. La Rambla muta, però el turisme massiu no canvia, s’incrementa.
El 2013, Reportero Jesús va publicar el llibre sobre fluxos migratoris titulat Los ñus: la crónica africana de un safari en la Rambla de Barcelona. Durant un any, i en un exercici mental d’autoinducció, va cobrir la Rambla com si fos el Serengeti. Inspirat en els llibres de la sèrie de ficció Tria la teva pròpia aventura, editats per Timun Mas, aquest periodista va fer la volta sencera al carrer instagramer per excel·lència. Amb la idea del bestiari del poeta Pere Quart, va assignar un animal a cadascun dels personatges que transiten a la zona zero del turisme, i eren els nyus blaus de barba blanca els veritables protagonistes: “Mamífers esquinçats, amb crineres llargues i desgrenyades, que formen els ramats més nombrosos de la Terra. A la Rambla, els turistes, que a la gran migració estacional travessen el passeig per buscar les pastures fresques d’El Corte Inglés, a la plaça de Catalunya”.
Deu anys després, i ja començades les obres del projecte de reforma on s’han invertit 44 milions d’euros, ens retrobem a la Rambla amb aquells animalots, alguns en vies d’extinció. Per veure què en queda d’ells.
Ant
Fa deu anys, a Los ñus: «A Casa Sánchez (Rambla, 38), l’ant barceloní Ricardo Sánchez se’n ressent: “La Rambla, avui, no té res a veure amb la Rambla dels vuitanta i noranta. Vaja, la nit i el dia. Aquí entraven els ionquis, fins al taulell, balancejant-se, gangosos, i t’armaven una escandalera. I els havies de fer fora com fos. Ara ja no n’hi ha. La gent tenia pànic de baixar del carrer Ferran cap avall”».
Ant barceloní: “Mamífer robust, sociable i no agressiu. A la Rambla, Ricardo Sánchez, de Casa Sánchez, l’últim rostre pàl·lid”. Fundada a principi del segle XX i especialitzada en articles de viatge, Casa Sánchez ja no existeix. La va engolir la globalització, amb la seva especulació, depreciació i uniformitat. A la Rambla, 38, va obrir Barcelona Soccer City, que es fa passar per botiga oficial del Futbol Club Barcelona.
Fa tres mesos que aquí treballa com a venedor el jove Parminder (Kapurthala, Panjab, Índia, 1992), barbamec, somrient i relaxat com si s’hagués pres un somnífer. Diu: “La Rambla està molt bé. Hi ha molt de turisme, no sé abans del coronavirus, però ara hi ha moltíssim turisme. Aquí ens compren samarretes del Barça, dels primers equips i dels jugadors favorits, i també s’emporten bufandes i sabatilles esportives”. A la botiga del costat, souvenirs: al costat de les figures de ceràmica del pessebre, el Ratolí Gaudí, espècie de Topo Gigio de trencadís.
Búfals
Fa deu anys, a Los ñus: «Elena i Mercedes Fernández tenen el títol de ser les venedores autòctones amb més anys d’assentament a la Rambla, amb el permís de Ricardo Sánchez. I també tenen el títol de ser gairebé les úniques africanes(*) que encara venen records de qualitat: “Ja veus que tenim de tot, però procurem distingir-nos una mica, per això també venem mantons de Manila”. El seu negoci es diu Souvenirs La Rambla, al número 23.
(*) Amb la vènia del jutge Joan Francesc Uría, que compara Espanya -i Barcelona- amb Àfrica, a tot el llibre la paraula Àfrica ha estat substituïda per Barcelona. I la paraula Barcelona ha estat substituïda per la paraula Àfrica. Així, quan es parla d’africans, fa referència als barcelonins. I a l’inrevés».
Búfals: “Animals de costums gregaris, que s’aparellen amb facilitat. A la Rambla, treballadors diversos”. Souvenirs La Rambla, amb imants made in Barcelona, va tancar. Es van jubilar les germanes Fernández. Al seu lloc, el Cannabis, el local per als amants dels porros de Maria.
“Aquí només es pot adquirir cànnabis per a ús medicinal, la resta són accessoris com catximbes, paper de fumar i plantes decoratives. Hi ha dos tipus de turistes, rics i pobres, amb diners i sense diners, i tots dos entren aquí”, calibra Vicky Gidwani (Vadodara, Gujarat, Índia, 1990), mans reposades, immutable com un porter de discoteca. A la Rambla, un xalat s’embolica un peta mentre toreja els seus dimonis, davant de la parada de l’autobús V13.
Altres búfals a Los ñus: «Al restaurant-cafeteria Cosmos (Rambla, 34), el búfal Isaac Duran (Pontevedra, 1960) és un robot mecànic que es desfà de comandes a una velocitat de vertigen. És l’encarregat del Cosmos (“aquí no hi ha caps, tots som empleats”)».
El Cosmos, el bar de la Sisena Flota, va tancar el 17 de gener del 2019. Des de fa poc més d’un any aquí hi ha un dels restaurants de la cadena internacional Vapiano (The home of handmade fresh pasta & pizza).
L’encarregada de Vapiano, que no vol revelar el seu nom, és una noia italiana de trenta i tants anys amb un davantal vermell i moltes ganes de despatxar: “Encara falta que la Rambla es reactivi, encara falta que vinguin més turistes i que hi gastin més”. Un paio malcarat s’acosta a una de les terrasses i es tira la mà a la boca, demana almoina. Molesta els nyus, que beuen amb palla els daiquiris.
Zebres
Fa deu anys, a Los ñus: «Al número 85 de la candidatura presentada pels socialistes, la zebra florista Carolina Pallés Galté (Àfrica, 1938), que tanca la llista. El lloc de flors Carolina amb prímules, lliris i crisantems, a la parada número 10 de la Rambla, és com un viatge a la Història».
Zebres: “Animals que pasturen. A la Rambla, estàtues vivents, caricaturistes, quiosquers i floristes”. Flors Carolina es manté dempeus, oasi esplendorós enmig del desert de Sonora quallat de cactus. Dos àngels continuen insuflant vida al lloc fundat el 1888. Es tracta de les filles de la Carolina, Mercè i Carolina.
“No ens agrada viure del passat, ni recrear-nos en el dolor. Anem per la quarta generació en una paradeta de flors, i aguantem. Vivim del client habitual, i molts dels que ens compren ja de petits venien amb els pares. La Rambla és més turística, però cadascú fa el seu camí, ¿oi?”, contesten, cadascuna a la seva manera, sincronitzades. I coincideixen en una cosa: per moltes modes que s’imposin, la rosa vermella continuarà sent la flor més bonica. Els nyus han perdut el sentit de l’olfacte, no s’aturen davant dels rams, prefereixen les selfies.
Rinoceront negre
«El búfal Xavier t’obsequia amb el butlletí informatiu de l’entitat -número de setembre del 2012-: “Joan Oliveras Bagués és des del passat mes de febrer [del 2012] el nou president d’Amics de la Rambla. Enamorat i defensor acèrrim del passeig, està decidit a retornar a aquest espai l’esplendor dels seus millors temps, fugint, això sí, del que va ser, i treballant decididament pel que pot ser la Rambla: el passeig central de l’Àfrica del present i del futur, més enllà de les nostàlgies”».
Rinoceront negre: “Animal de noble port preuat per la seva banya. A la Rambla, el president de l’Associació d’Amics, Veïns i Comerciants, Joan Oliveras”. El rinoceront negre ja no és Joan Oliveras. El substitueix al càrrec Fermín Villar: “La Rambla necessita actuacions urgents, més neteja, més control de les activitats il·legals i de les concessions municipals. L’anunci de l’inici de les obres de reforma de la Rambla és una bona notícia, però no ho és la falta d’ambició tant al calendari presentat com a la insuficient dotació pressupostària. A l’actual Consistori no li interessa la Rambla, com cantava Jaume Sisa: ‘Han tancat La Rambla’”.
