El juliol passat, les excavadores van penetrar a l’illa formada pels carrers de Llobregós, Granollers i la baixada de Can Mateu, a Horta, en mig d’una airada protesta veïnal. Una promoció impulsada pel grup Tuemon Consulting preveu aixecar una filera de blocs de pisos i reconvertir l’actual passatge en una zona enjardinada. El veïnat mobilitzat considera que la intervenció desfigura una de les zones del barri que manté encara la fesomia de fa un segle, i que la vincula al seu passat de masos agrícoles. L’obra, en efecte, preveia la demolició de tres cases pairals del segle XIX, amb els seus terrenys d’hortes i els respectius pous.
L’aprovació municipal del pla constructiu que obria pas a la demolició, el 2019, va activar les veus crítiques al voltant d’El Pou, el Grup d’Estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada, i finalment, amb una vintena d’entitats del barri, es va crear la plataforma Salvem L’Illa de les Bugaderes d’Horta. El moviment va formular una alternativa que reclamava preservar les edificacions, reactivar les zones de cultiu i vincular-les a projectes educatius destinats a les escoles del barri que ajudessin a difondre’n la memòria agrícola i els oficis tradicionals. Finalment, el Consistori ha accedit a salvar una de les tres cases i decidir-ne l’ús en un futur.
De tota manera, El Pou i la plataforma Salvem l’Illa de les Bugaderes consideren que la nova promoció descontextualitzarà una zona genuïna d’Horta, que encara conserva l’aspecte de l’època en què el poble -que no es va annexionar a Barcelona fins al 1904- era conegut per l’activitat de les dones dedicades a rentar roba, que sovint anaven a recollir a la capital. Ho feien en unes característiques casetes dotades de safareigs i pous, moltes de les quals han desaparegut. Se’n conserva una filera al carrer d’Aiguafreda, just en l’illa on ara s’edifica. Aquestes cases també van estar durant molts anys sota l’amenaça de la piconadora, ja que el Pla General Metropolità de 1976 preveia reurbanitzar tot el sector. Finalment, el 1989, l’Ajuntament va aprovar d’incloure-les en el seu catàleg de Béns d’Interès Urbanístic.
Més que pedres
L’exemple de l’illa de les bugaderes d’Horta és el més recent entre els casos de destrucció o malbaratament d’elements constructius o paisatgístics reivindicats pels seus valors històrics o culturals que han anat esquitxant la història recent de Barcelona. I reuneix alhora algunes de les característiques d’alguns dels altres episodis més significatius. Dotze anys enrere, trobem el cas de Can Pujades. Aquest mas, situat a l’entorn del pantà de Vallvidrera, amb existència documentada des del 1709, fou arrasat per les excavadores just tres segles després. L’edifici era propietat municipal des dels anys cinquanta del segle passat, i havia estat usat com a viver d’arbres, però duia dècades abandonat. Basant-se en tres informes que n’indicaven la manca d’interès patrimonial i l’estat ruïnós, l’Ajuntament va decidir enderrocar-lo, entre la indignació de les associacions veïnals de Vallvidrera i el Mas Sauró, que proposaven instal·lar a la masia un projecte obert al veïnat i vinculat al passat agrícola d’aquesta part de Collserola, i que van acusar el Consistori de tirar pel dret sense informar de l’actuació.
Les antigues cases han estat sempre víctimes propiciatòries de l’expansió de la trama urbana. Sovint sense la mà d’arquitectes de renom al darrere, el valor sentimental o en la construcció de la identitat d’alguns barris no han estat sempre arguments suficients per salvar-les. És el cas de la Torre Melina, una masia del barri de Sant Ramon, al districte de les Corts, d’origen medieval i que va desaparèixer en construir-se l’hotel Juan Carlos I, el 1990, tot i el compromís del grup constructor de preservar-la.
Restauració de façana
En altres casos, una protecció patrimonial insuficient, que tenia en compte només parts però no el conjunt, ha derivat en la desfiguració d’edificis molt emblemàtics per a alguns barris. La Torre Andreu, més coneguda com la Rotonda, va ser inaugurada el 1906 per acollir-hi un hotel, al peu de l’avinguda del Tibidabo, i reformada el 1918 per l’arquitecte Enric Sagnier. El 1975 va estar a punt de ser enderrocada quan es va sol·licitar permís per aixecar-hi un bloc nou. Però la mobilització veïnal va aconseguir que fos inclosa al Catàleg de Patrimoni Arquitectònic de Barcelona. El 1999, el bloc fou adquirit pel grup constructor Núñez y Navarro, que plantejava una reforma integral amb l’enderroc de tot l’interior, i en preservava només la façana i el templet circular que li dona nom, les úniques parts protegides, però amb l’afegit d’un edifici annex, per acollir oficines i locals comercials. L’obra va tirar endavant, amb un pla de reforma urbana fet a mida que es recolzava en el mal estat de l’immoble. Un grup de veïns es va aplegar en l’Associació de Defensa de la Rotonda i va dur-ne als tribunals l’execució. Amb la reforma ja quasi enllestida, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va donar part de raó a la plataforma opositora i va anul·lar parcialment la llicència d’obres.
Can Serra i Can Trinxet
Un exemple semblant, en què el patrimoni arquitectònic s’ha concebut com una mera façana per ser contemplada des del carrer, és el de Can Serra, concebuda per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch el 1908 al capdamunt de la Rambla de Catalunya, que durant dècades va acollir un col·legi regentat per l’ordre de Santa Teresa de Jesús. El 1969 és venut a un grup immobiliari que demana que sigui exclosa del catàleg d’edificis d’interès artístic per poder-hi aixecar un bloc nou. La Comissió d’Urbanisme de Barcelona i la Direcció General de Belles Arts ho van aturar, però no es va impedir l’abandó i degradació de l’immoble durant la dècada següent. El 1987 és designat com a nova seu de la Diputació de Barcelona, després d’una intensa reforma que va implicar, a la pràctica, la construcció d’un nou edifici sense cap semblança amb l’original adossat a les històriques façanes, amb l’argument que l’interior era insalvable. Un pla especial de reforma, fet amb posterioritat a l’adjudicació, va beneir-la, tot i els recursos que hi va interposar la Favb.
Tot i ser avui un tòtem intocable del modernisme, en altre temps el nom de Puig i Cadafalch no era aval suficient per mantenir un edifici en peu. La Casa Trinxet, al carrer de Còrsega a tocar de Balmes, construïda el 1904, va anar a parar als anys seixanta sota el paraigua del Núñez y Navarro, el qual, com passaria amb la Rotonda dècades més tard, no es va deixar impressionar per l’oposició ciutadana a les seves intencions que en aquest cas passaven per l’enderroc total de la finca per aixecar-hi un bloc d’oficines. Un manifest amb 134 signatures del món artístic i acadèmic no ho va aturar i la casa va desaparèixer el 1967. L’única llei de protecció del patrimoni d’aleshores, estatal, exigia una antiguitat de cent anys per plantejar la catalogació d’un bé.
