La mort d’Oriol Bohigas -el 30 de novembre passat, quan estava a punt de complir 96 anys-, que va tenir un paper tan influent a la ciutat de Barcelona, a la cultura catalana i a l’arquitectura contemporània, va comportar, lògicament, elogis i homenatges merescuts.
La seva omnipresència en tants àmbits i dècades ha fet que influeixi en la vida de moltes persones. Per exemple, jo mateix vaig entrar el 1977 a ser professor de l’ETSAB [l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona] gràcies al fet que ell, com a nou director, va aconseguir doblar la plantilla, contractant gairebé un centenar de professors i professores joves que havíem acabat els estudis d’arquitectura als anys setanta. Bohigas va redirigir totalment l’escola amb un pla d’estudis adequat per a aquell moment, però que avui, més de quaranta anys després, hauria de ser molt diferent i desenvolupar noves eines per afrontar uns reptes llavors inimaginables. Ell mateix, sempre tan polemista, se’n penedia el 2010 d’haver atorgat el paper troncal als projectes, i reconeixia que el més important és “la teoria general sobre els pensaments arquitectònics”, és a dir, la història, la teoria, les tipologies i la construcció.
Menyspreu pel patrimoni
Per assenyalar alguns dels temes que avui podem retreure de la seva manera de fer i de la seva visió de la ciutat, el primer seria el menyspreu explícit i militant pel patrimoni en general i per l’industrial en concret, que odiava de manera inquietant, un fet només explicable des de la seva mentalitat eclecticista, lluny de l’avantguardisme que admirava el món de la màquina, i de l’experimentació tecnològica que volia resoldre els problemes socials amb la industrialització. Per això, la seva defensa del realisme del maó i l’ornament, dins d’una ciutat noucentista, enjardinada i harmònica.
De fet, encara que s’ha volgut negar, Bohigas tenia una visió molt dirigista de la ciutat, que no comptava amb la participació i que alguns vàrem qualificar de “despotisme il·lustrat”, d’un polític i urbanista culte i intel·ligent, caracteritzat pel que té de poc democràtic decidir-ho tot sense tenir en compte l’opinió del veïnat. Es poden consultar en els arxius de la Favb les diverses ocasions en què Bohigas no va fer cas del que reclamaven les associacions de veïnes.
Un altre fet és el nul interès que va tenir en fer una ciutat sostenible i saludable, verda i renaturalitzada; cap defensa de la biodiversitat, sinó l’elogi de la dràstica i artificial transformació olímpica, que va arrasar una part del Poblenou. I és que un dels fenòmens més criticables va ser la Vila Olímpica, tant en relació amb el patrimoni sacrificat com amb la seva gestió de privatització, sense gairebé habitatge públic. En definitiva, un urbanisme tan poc urbà, un pas entremig entre la Barcelona existent i el barri tancat de Diagonal Mar, i un pretès paradís per als que volien fugir de la Barcelona real.
Filies i fòbies
En el mundillo de l’arquitectura i l’urbanisme se sabia de les seves filies i fòbies, de qui obtindria els seus favors i de qui estaria vetat sistemàticament. Una mostra: el projecte i gestió de la Vila Olímpica van ser dirigits pel seu soci Josep Martorell. I ben polèmic va ser el cas d’haver guanyat el concurs de la seu del Disseny Hub a la plaça de les Glòries, com a compensació per aturar les seves queixes, iniciades amb l’exposició Fiaschi el 2001. En ella es manifestava el malestar perquè Herzog i De Meuron havien guanyat prèviament el concurs de l’edifici Fòrum amb una forma arrodonida i el començaven a realitzar de forma triangular, copiant, precisament, la forma de la proposta que Martorell-Bohigas-Mackay havien presentat al mateix concurs del Fòrum 2004.
Recapitulant, és evident que gairebé cap dels temes que s’han convertit en essencials des dels anys noranta no estaven presents en la idea de la Barcelona olímpica: ni la millora del transport públic i la reducció del trànsit privat, ni l’habitatge accessible, ni la sostenibilitat i la mentalitat ecologista, ni la defensa del patrimoni i la participació. Poc de l’agenda contemporània podem trobar a la Barcelona de Bohigas, tret de la transformació de l’espai públic i de l’inici d’una política de noves biblioteques a cada barri, que ha estat un gran èxit.
Un referent intens i polèmic
Més enllà de les polèmiques i crítiques, Bohigas va ser una persona amb una gran capacitat i incansable activitat, summament astut, d’amplíssima cultura, compromès i creatiu. La seva aportació a la cultura i a l’urbanisme, la seva responsabilitat i dedicació envers el seu entorn urbà, i la consciència, de la qual tant vàrem aprendre, que política, societat, arquitectura i urbanisme tenen una estreta relació, tot això és memorable. Serà ben difícil tornar a tenir a Catalunya un referent en cultura urbana tan intens i polèmic com ell. I no hem d’oblidar que aquesta activitat política la va desenvolupar amb 60 anys, després d’haver contribuït a la missió de modernitzar l’arquitectura catalana.
Ara bé, no ens cal engreixar més mites individuals i masculins, sinó aprendre col·lectivament del passat recent per afrontar les qüestions del present. I hem de saber valorar reflexivament els encerts i els errors de l’Oriol Bohigas, entenent que seguir la seva estela, implica ser crítics i desmitificadors.
Josep Maria Montaner és arquitecte i catedràtic de l’ETSAB-UPC.
