Tel.: (+34) 93 412 76 00

Llei de cures inverses

Aixecar el telèfon un cop, un altre i encara un altre; les tres vegades amb el mateix èxit. Les centraletes estan col·lapsades. Per tota resposta, una gravació on la conviden a demanar hora per internet. Visiti la web, li diuen. Penja i torna a intentar-ho un cop més fins que, finalment, arriba a parlar amb algú. Una veu no enregistrada a l’altra banda que li diu que pren nota dels seus mals, però no li programa la visita que buscava. Que necessitava. Li diu que ja li trucarà la seva metgessa i decidirà si li dona o no. Potser només l’atendrà per telèfon, una altra vegada.

Només a la ciutat de Barcelona hi ha 90.192 persones de més de 65 anys que viuen soles; 68.701 d’elles dones. Persones com la protagonista del primer paràgraf d’aquest text, personatge fictici que podria ser pràcticament qualsevol d’aquestes més de 90.000. Un sector de la població al que la pandèmia ha aïllat encara un mica més amb una digitalització en l’accés a tots els serveis públics que per a molts s’ha convertit en un mur pràcticament infranquejable. En un malson.

La metgessa de família Alba Martínez parla des de l’altre costat, des d’on veu com aquesta crisi està evidenciant la llei de cures inverses, la inequitat en els recursos sanitaris que exclou a qui més els necessita. “Hi ha gent que necessita una visita i té múltiples vies per aconseguir-la de forma telemàtica, però a la gent gran que viu sola, per exemple, tot això li queda molt lluny. Està molt més limitada. Si truquen les línies estan col·lapsades i no poden accedir a l’e-consulta ni a programar una visita per internet”, assenyala la doctora, preocupada per l’escletxa digital.

“Si tens un nivell alt d’estudis i una bona feina, tens molta facilitat d’accedir al metge, en canvi els més exclosos, que pel fet de ser-ho tenen moltes més opcions de tenir una pitjor salut, tenen moltes més dificultats”, afegeix la professional del CAP Carles I, al Fort Pienc, tancat des de març. “A nosaltres, tots els pacients per als quals la seva via d’accés era allà mateix, a la porta, s’han quedat perduts”, afegeix. Els professionals del centre, que ara treballen al del Passeig de Sant Joan (en unes condicions totalment precàries) ho han intentat compensar trucant de forma proactiva als crònics, explica. En aquestes trucades han trobat molta gent que els ha expressat que s’ha sentit molt sola.

Avis desemparats
A la primària fa mesos que fan visites presencials, tot i que molta gent ho desconeix. Molta gent gran que no té internet i l’única informació que rep és allò que veu per la tele de vegades peca de prudència. “Ara amb la campanya de la grip, hem intentat detectar molts d’aquests casos. Molts pacients et diuen que s’han sentit desemparats. Nosaltres ara estem intentant fer totes les visites presencials que podem perquè hi ha molts casos en els quals no serveix una visita per telèfon. Quan parles amb una persona que tens davant veus la cara que fa mentre et parla, la cara que fa l’acompanyant… La visita telefònica serveix per a casos molt puntuals”, conclou.

Des del combatiu CAP Raval Nord, Antonia Raya afegeix una altra barrera: la idiomàtica. Encara que tinguis competències digitals, la web de La meva salut només està en català, castellà i aranès. Amb la població amb la qual ells treballen aquestes dificultats afegides amb la digitalització es van veure de seguida i “de forma flagrant”, explica. Gent molt envellida que no és nativa digital i molta població immigrant que encara que sigui competent digitalment té la barrera de l’idioma que dificulta (encara més) entendre pantalla rere pantalla què s’havia de fer.

Raya, professional fermament compromesa, no es mostra optimista. “Al sistema ja li interessa posar aquests entrebancs. Que tinguis una llei de sanitat universal no vol dir que aquesta sigui universal. Es va burocratitzant tot cada dia més; així només pots demanar la renda mínima si ets competent, i així amb tot”, reflexiona.

I aquesta digitalització universal té una altra cara: les dificultats de compatibilitzar el teletreball amb la prestació d’aquests serveis públics essencials. Qui té la barrera idiomàtica no truca al CAP, s’hi presenta. I si s’hi presenta és perquè necessita que l’atenguin, però si el professional que l’hauria de rebre està teletreballant, no el pot rebre, òbviament. I, en l’altre extrem, tant treballadors presencials com pacients han trobat a faltar una bona campanya de comunicació per part de Salut. Des dels CAP s’han trobat amb pacients als quals han trucat per veure com estaven, perquè eren crònics i feia temps que no sabien d’ells, i la seva resposta ha estat: ‘Ah, però ja esteu oberts?’

Nens forçats a fer coses d’adults
Tot plegat fa que Raya s’hagi trobat nens de 12 o 13 anys gestionant problemes d’adults. “Els infants no han de tenir aquesta responsabilitat i molts cops la tenen perquè són els únics que saben connectar-se a internet a casa seva”, exposa la sanitària, preocupada també pels adolescents i joves que no tenen ordinador o wifi a casa i acudeixen al CAP perquè se senten deprimits. Nois i noies a qui agradaria anar a la universitat, però no ho faran perquè no tenen mitjans per fer els estudis de batxillerat en línia. “I em diuen, ‘Antonia, estic trist’, i no serveix de res que a aquests nois els donem un antidepressiu, el que cal és que tinguin les mateixes oportunitats que la resta”, recorda.

Una altra persona que ha estat al peu del canó diàriament amb els infants i joves durant tota la pandèmia és la Vane Sanz, de l’associació Ubuntu, a Ciutat Meridiana. L’educadora no entén “que els serveis públics no estiguin al servei del públic”. “Les administracions segueixen tancades. Si necessites fer qualsevol cosa amb el SEPE, trobes dificultats; amb Estrangeria, ni t’ho explico; amb la Seguretat Social, el mateix”, destaca Sanz, qui afegeix que també s’han trobat amb molts problemes a l’hora de gestionar padrons “si no tens el DNI registrat al mòbil amb la clau pin”. “Moltes famílies han de renovar el padró i no poden, i mira que portem hores davant l’ordinador per ajudar-les a fer-ho. A molts els acaben dient que vagin a la plaça de Sant Miquel, i allà és una altra història, perquè arriben i, si no han demanat hora, han d’esperar-se al final, perquè al final els acabin dient que ho han de fer digitalment”, relata.

Sanz ressalta també la falta d’humanitat del sistema. “Un altre dels temes és que, un cop aconsegueixes contactar per exemple amb la Seguretat Social, a l’altre costat no hi ha ningú. És una pantalla en negre. Tu has de posar la teva cara, però amb qui parles és una pantalla en negre. Tot resulta molt fred i molt violent. No som dades ni números de DNI, som persones”, conclou.

Cues a l'Oficina de Treball del carrer Sepúlveda

Favb.cat