Planificació coherent i recursos suficients per atendre la problemàtica real amb celeritat. El Tercer Sector fa temps que els reclama perquè coneix bé la situació dels menors i joves migrants sols que malviuen als carrers de la nostra ciutat, la insostenible marginalitat en què es troben i l’amenaça que per a la cohesió social suposa la seva desatenció.
Són infants i joves abans que estrangers, protegits per la Convenció de Drets dels Infants de Nacions Unides, que s’està vulnerant, no som els primers en denunciar-ho. Són per tant els nostres menors i joves sols i desemparats.
La DGAIA ha d’assumir inexorablement les seves responsabilitats i reorientar les seves polítiques. El pla de xoc anunciat fa dies sembla dissenyat només per fer front a l’emergència de l’estiu.
Però aquí cal una nova planificació coordinada que impliqui diferents departaments del Govern (Afers Socials, Salut, Ensenyament, Justícia, Interior), l’Ajuntament de Barcelona i per descomptat l’Estat, que té les competències en immigració i hauria de reformar sense tardança el marc legislatiu estatal.
I tenint en compte que el 90,7% dels nois i joves sols procedeixen del Marroc, urgeix a més a més un projecte d’inversió potent al país veí que ajudi a evitar el fet migratori infantil, fruit de la desesperació i la pobresa. De la mateixa manera que a la dècada del 2000, quan no encaixaven en el sistema, es va haver d’admetre que els menors migrants eren efectivament desemparats i havien de ser objecte de protecció, ara s’ha de revisar la protecció mantinguda en el temps, de forma que una vegada complerta la majoria d’edat es continuï amb el procés d’integració dels joves.
No se’ls pot abandonar a la seva sort, abocar-los al carrer i a ser carn de màfies. Els professionals de la tutela a Barcelona alerten sobre la necessitat urgent de creació d’un centre de baixa exigència, amb protocols més flexibles, que doni cobertura a necessitats bàsiques i al mateix temps redueixi danys i reforci el vincle.
I a més s’han de tornar a dissenyar polítiques que promoguin espais de trobada, de diàleg i coneixement mutu; als noranta es va fer molta feina, després ens hem relaxat. Perquè ens hi va la cohesió social, que és cosa de totes, però indubtablement ha d’haver-hi un lideratge institucional.
