Andrés Naya em demana rememorar l’època en què els diaris s’ocupaven dels barris i els periodistes trepitjaven el carrer. Hem de retrocedir mig segle. Els orígens de tot els trobem al Poblenou, l’any 1963, amb la revista 4 Cantons. “Una mena de full dominical i revista de barri que es va inventar el mossèn Jaume-Patrici Sayrach i Fatjó dels Xiprers”, recorda la periodista Maria Favà.
Un lloc de trobada religiós-polític-cultural que amb el temps es convertiria en escola de periodisme de la qual van sorgir professionals de sang, com la mateixa Maria, Josep Maria Huertas, Rafael Pradas, Àngela Vinent, Juanjo Caballero, Miquel Villagrassa, Manuel Vilaseró, Ferran Sales… i temps després Ernest Alós, Carol Biosca i Marc Andreu. Més el dissenyador gràfic Josep Sarsanedas, els ninotaires Joma, Alfons, Fer i Puyal, i els fotògrafs Jaume Mor i Pepe Encinas. Professionals que, anys a venir, tindrien importants rols en diferents àmbits del periodisme i la política local. Però tornem a la crono.
Transcorria l’any 1965 quan el bisbe Modrego decideix enviar el mossèn aristocràtic nascut a la casa Sayrach de la Diagonal a Santa Coloma de Gramenet, perquè hi fundés la parròquia del Fondo. L’actual Chinatown de Santako, la ciutat on Sayrach crearia quatre anys després d’arribar-hi, el gener de 1969, una altra revista/planter de professionals: Grama.
Obertura a la informació de barris
Capellans renunciant a la paga del Bisbat, penjant la sotana i treballant d’obrers, imitant, perquè volien ser com ells, els immigrants que arribaven en massa per establir-se als barris en formació a la perifèria barcelonina. L’any 1966 s’aprova la llei de Premsa de Manuel Fraga, la que substitueix censura per autocensura.
Així i tot, correm el risc. Tres anys després, gener del 1969, sorgeix Grama a Santa Coloma. De la mateixa fornada són també El Maresme, a Mataró; Ca n’Oriach, a Sabadell… Un reguitzell de publicacions que fan alhora d’escoles de periodisme i de punt de trobada de periodistes que, aprofitant l’escletxa Fraga, es colen tant com poden a les pàgines dels diaris de Barcelona que, tímidament, s’obren a la informació regional i de barris.
Neix el corresponsal de premsa, personatge amb ganes de ser periodista que aprofita el temps lliure per estudiar la carrera, publicar reportatges a la revista local i col·locar cròniques informatives als diaris o a les agències de notícies. Una multi ocupació que, agitada per la situació política general, es converteix en frenesí per publicar informacions que són a la vegada actes sobre el descontentament de la població, testimoni de les lluites i protestes que el règim ja no aconsegueix ocultar, propostes d’alternatives de canvi filtrades pels partits clandestins, i anhel general de llibertat.
Cursa dels diaris per la renovació
Tornem a la primera meitat de la dècada dels 70. Mireu Enric Company fent-se espai a Tele/eXprés per poder informar del que passa a l’Hospitalet. A Teresa Carreras o Manuel Cusachs informant de Mataró. A Enric Juliana, de Badalona. A Joan Manuel Tresserras, de Rubí. A Jaume Codina, del Prat. Ignasi Riera o Manuel Campo Vidal, a cavall entre l’organització local del PSUC de Cornellà i la redacció del diari. A Josep Maria Huertas, Jaume Fabre, José Martí Gómez… renovant les pàgines de El Correo Catalán amb informacions que han trobat a peu de carrer, xerrant sobre la vida -la mala vida en molts casos- de tanta gent.
Corresponsals cridats a liderar la renovació generacional i tecnològica de la premsa de Barcelona, aprofitant l’oportunitat de fer-se forat a les redaccions. La conveniència en termes d’oportunitat històrica fins aleshores prohibida d’explicar com érem, pensàvem i vivíem. L’arribada de Josep Maria Huertas el 1972 al Tele/eXprés, on va acabar dirigint entre set i vuit pàgines diàries d’informació local i comarcal; l’aparició de Mundo Diario, amb Maria Eugenia Ibáñez com a responsable de la informació de proximitat, i l’aggiornamento de la resta de capçaleres per no quedar endarrerides en la cursa de la renovació va provocar l’eclosió. “Un temps irrepetible que no tornarem a veure”, diu l’activista veïnal Andrés Naya rememorant els llunyans anys en els quals periodistes i veïns compartien complicitats.
‘Guerrilla’ periodística
Va ser en aquell context d’eclosió de la informació social i de barris, quan algú va batejar aquells periodistes que trepitjaven els carrers i escoltaven els veïns com a huertamaros, equiparant-los amb el grup uruguaià practicant de la guerrilla urbana anomenat Tupamaros. Jaume Fabre, que aviat publicarà un llibre explicant aquesta època del periodisme social barceloní, defineix els huertamaros com els periodistes “procedents de revistes locals o de barri -especialment 4 Cantons, de Poblenou, i Grama, de Santa Coloma de Gramenet- que van anar entrant a les seccions de local de diaris barcelonins, en part gràcies als bons oficis de Huertas, sobre els quals va exercir un cert mestratge i amb els que va mantenir relacions d’amistat, i que van dedicar-se de manera preferent a informar sobre les deficiències dels barris perifèrics i les lluites veïnals per millorar-ne la qualitat de vida”.
Arribats aquí voldria justificar perquè parlo dels huertamaros a la revista Carrer. Responc amb una altra pregunta. Podem imaginar Carrer sense aquell planter de periodistes i el mestratge professional de Josep Maria Huertas?
