A vista d’ocell, el color predominant a Barcelona és el gris ciment. El seu disseny típic de ciutat mediterrània encaixonada entre el mar i la muntanya, amb barris que s’enfilen desordenats per les faldes de la serralada de Collserola i Montjuïc, una trama urbana molt densa, un volum de cotxes que supera la mitjana europea i molts carrers convertits en autovies que actuen més com a frontera entre barris que com a nexe d’unió, ho confirma.
La falta de grans zones verdes al centre i part de la perifèria industrial és un fet i la possibilitat de fer-ne de noves en un espai tan poblat on el poc sòl disponible és majoritàriament privat i es dedica a l’especulació immobiliària és un greu problema que només es pot resoldre amb imaginació i molta inversió pública.
Aposta insuficient pel verd
Els beneficis de viure en una ciutat verda són molts i coneguts. Els espais verds milloren la salut i la qualitat de vida dels barris, proporcionen espais d’oci, descans i activitat física a l’aire lliure, regulen la temperatura ambiental i disminueixen la contaminació atmosfèrica i acústica, generen activitat econòmica en l’entorn, produeixen aliments i matèria orgànica, i faciliten la interacció dels ciutadans amb la natura.
Per això, la protecció del verd actual i el seu increment haurien de ser dues de les prioritats dels governs municipals. Que ara l’únic parc nou previst a curt termini a Barcelona sigui la Canòpia Urbana de les Glòries és una bona notícia per als barris més pròxims, però és del tot insuficient si imaginem el futur equipament com un pulmó per nodrir d’oxigen els districtes de l’Eixample i Sant Martí.
Si ens col·loquem a peu de carrer, el projecte Barri Espai de Convivència (BEC) de la Favb realitzat durant l’any 2017 al districte de Gràcia recull la preocupació dels joves per la falta de verd. Un dels barris més densament poblats de Barcelona i amb menys infraestructura ecològica, el de la Vila de Gràcia, situa precisament la manca de zones verdes entre els principals problemes.
Més dades. Els estudiants de l’Institut Joan Brossa d’Horta-Guinardó imaginen una ciutat amb moltes bicicletes i verd, molt verd. És la conclusió d’una de les sessions del projecte Enlaira’t. Deixa enrere els fums que la Plataforma per la Qualitat de l’Aire ha posat en marxa aquest 2018 en 10 instituts per conscienciar els joves sobre els perills de la contaminació sobre la salut.
Barcelona és una de les cinc ciutats més contaminades d’Europa. Segons dades de l’Ajuntament, hi ha gairebé sis mil cotxes per quilòmetre quadrat. La xifra significa el doble que Madrid i més del triple que Londres. Si hi afegim les motos, la xifra supera els nou mil vehicles per quilòmetre quadrat. Els estudiants de l’institut Joan Brossa ho tenen molt clar: volen més arbres i que l’aire sigui més pur, i això passa per eliminar pràcticament els cotxes, apostar per la bicicleta com a transport i multiplicar els espais verds a tots els barris.
En aquest context, l’aposta per una Barcelona més saludable passa per connectar parcs i jardins amb el teixit urbà i per renaturalitzar la ciutat amb propostes imaginatives que distribueixin equitativament la infraestructura verda per no crear greuges comparatius.
És el concepte de moda quan es planteja fer ciutats més sostenibles. Les solucions basades en natura (SbN) parteixen de la premissa que els ecosistemes són bàsics per al benestar humà. Per això, els seus partidaris defensen la connectivitat ecològica i social, la multifuncionalitat dels espais verds i la implicació ciutadana, així com la participació de tots els agents afectats -o beneficiats en aquest cas- en els projectes. En el cas de Barcelona, en tenim alguns exemples de SbN però són pocs: el corredor verd del passeig de Sant Joan -inacabat perquè forma part del corredor Ciutadella-Collserola-, els horts urbans del Pla Buits i el Pla Especial de Protecció del Medi Natural i el Paisatge de Collserola.
Impuls de la infraestructura verda
El govern municipal va presentar fa uns mesos el seu programa d’impuls de la infraestructura verda urbana. La mesura té com a objectiu augmentar fins al 2030 el verd en 1m2 per habitant, és a dir, generar 160 noves hectàrees millorant les actuals infraestructures, creant-ne de noves i implicant la ciutadania en la protecció dels espais. Tot això, després d’haver mapejat la infraestructura verda formada pels espais públics (parcs, jardins, cementiris, centres esportius, centres cívics, escoles…) i la cobertura vegetal, ja que l’últim mapa ecològic de la ciutat és del 2004.
Per canviar del gris ciment a totes les tonalitats del verd es volen recuperar interiors d’illa, enjardinar provisionalment solars buits, estendre el model de Superilles, enverdir murs, mitgeres, cobertes, patis d’edificis i terrats com el del Museu Blau. Quan s’hi acabin les obres al 2019, diuen que aquest museu tindrà la coberta verda més gran de la ciutat.
Premi a la ciutat verda que no va ser
La Comissió Europea atorga anualment des del 2010 el Premi Europeu de la Capital Verda en un intent de promoure unes ciutats més saludables i premiar l’esforç fet a nivell institucional per millorar el medi ambient. Encara que sorprengui, Barcelona va quedar com una de les ciutats finalistes l’any 2012, però el premi se’l va endur finalment Vitòria. I amb tot el dret. La capital alabesa té una gran proporció de zones verdes públiques, cosa que a la pràctica significa que el veïnat viu a menys de 300 metres d’un espai verd obert.
Quan es parla de ciutats verdes gairebé ningú inclou Barcelona a la llista. Preguntats per les seves preferències per viure a Chicago, Friburg o Rotterdam, els estudiants de l’Institut Joan Brossa van triar les dues últimes perquè hi ha pocs cotxes, molts jardins i molts espais verds per caminar integrats en la trama urbana. D’acord amb l’Índex d’Economia Verda Global, les cinc ciutats més ecològiques del planeta són Copenhaguen, Estocolm, Vancouver, Oslo i Singapur. La capital de Dinamarca vol que els seus veïns visquin a menys de 15 minuts d’un espai natural mentre que la ciutat canadenca té el primer parc urbà nacional del món, l’Ekoparken, situat al bell mig del centre. Oslo està construint 60 quilòmetres de carrils bici i Singapur té el jardí vertical més gran del món, The Tree House.
En el cas de Barcelona, una de les prioritats per intentar escalar posicions en aquest rànquing de ciutats saludables és augmentar la superfície de verd, sobretot en els districtes amb més carències: Ciutat Vella, Eixample, Gràcia i Sant Andreu. L’altra és planificar els espais verds urbans com una estructura multifuncional i totalment accessible a la població, cosa que qüestiona apostes d’anteriors governs de tancar o restringir via pagament els accessos a jardins o parcs monumentals.
I per sobre de tot, ha de figurar el compromís polític que tota la infraestructura verda de la ciutat es gestioni de forma pública i que el ciutadà participi activament en tots els àmbits de decisió, començant per l’Institut de Parcs i Jardins, perquè serà l’única forma de garantir la defensa d’aquest patrimoni de la ciutat.
