La presència de l’Exèrcit espanyol a Barcelona tendeix a la discreció i les aparicions als mitjans de comunicació es circumscriuen bàsicament als actes polítics que acull la caserna del Bruc i a les polèmiques per l’ús d’espais públics com Collserola, el festival nadalenc de la infància o el Saló de l’Ensenyament.
Però l’ànima i el poder castrenses en realitat bateguen en un altre indret molt més sumptuós, el palau de Capitania General. Ocupa l’antic convent de la Mercè, entre la basílica del carrer Ample i el passeig Colom, i amaga un valuós patrimoni artístic i històric. A diferència d’altres immobles estatals del casc antic, com les seus del Banc d’Espanya i de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, Capitania no està pas buida ni infrautilitzada: hi treballen vora 200 persones, entre militars i civils.
L’edifici té ús militar des de 1846, arran de la desamortització. Actualment acull la Inspecció General de l’Exèrcit de terra, el comandament que des de 2005 succeeix a les antigues Capitanies com a culminació de la reforma de les forces armades iniciada a la Transició. Encapçalada pel Tinent General, té entre les seves funcions dirigir, gestionar i controlar totes les instal·lacions militars d’Espanya i la representació institucional de les tres branques militars a Catalunya, Aragó, Navarra i la Rioja, que conformen l’àrea operativa “Pirenaica”. Malgrat les aparences i les picabaralles públiques, la relació amb les institucions catalanes i l’elit barcelonina no és pas dolenta.
Les sales nobles del seu interior acullen actes protocolaris amb tota la pompa vuitcentista i són també dipositàries del fervor religiós de la institució. De fet, el vincle entre el palau i la veïna basílica de la Mercè no és només històric o simbòlic, sinó que els dos edificis estan connectats físicament a través de dos ponts coberts.
La música litúrgica, les campanes i la visió de la gran escultura de la Mare de Déu que corona el temple s’escolen tothora a les dependències militars. I a la inversa la influència també és constant: l’església acull celebracions i concerts militars, les vitrines del cambril de la verge exposen ofrenes com insígnies, faixins i bastons de comandament -la majoria dels anys 90, dels darrers capitans generals- i entre la feligresia habitual hi ha una alta proporció de militars en actiu i retirats.
Claustre noucentista únic
El palau de Capitania és un dels edificis de titularitat pública més desconeguts de la ciutat. Pocs barcelonins saben, per exemple, que la patrona de la ciutat té un destacadíssim claustre de dos pisos amagat a pocs metres de la basílica i que poden visitar-lo cada any per festa major.
Harmònic i de dimensions considerables, combina l’elegància del marbre i les columnes clàssiques amb vistosos arrimadors de ceràmica valenciana, on es poden observar al·lusions als mercedaris i als principals virreis i capitans generals de Catalunya.
El primer pis són quatre galeries obertes i més aviat sòbries, mentre que el segon disposa de finestrals de vidre i fusta rematats pels petits balcons del tercer pis. Recorda al de la Casa de la Convalescència, on té la seu actualment l’Institut d’Estudis Catalans. En realitat es tracta de la superposició de dos claustres successius: el barroc original de l’escultor Jaume Granger -del que perviuen les columnes de marbre negre- i la reforma noucentista que en va fer l’arquitecte municipal Adolf Florensa.
Al centre del claustre hi ha un obelisc de principi del segle XX, que fa de font i de fanal. I sota l’escalinata noble sobreviu el pou de Sant Llop, que proveïa d’aigua els frares i el veïnat, però no es veu perquè el tapa una rèplica de l’escultura El desconsol de Josep Llimona.
D’esquena a la ciutat
Mentre que el convent original ‘mirava’ cap a la ciutat, en l’etapa militar l’edifici es ‘gira’ de cara al mar. Els mercedaris van fer-se construir un nou convent (1605-1653) pel mal estat del recinte gòtic precedent i com que l’estretor dels carrers no permetia una façana gaire monumental, van optar per embellir només la portalada. Perviu a la plaça de la Mercè i és obra de l’escultor Jaume Flori.
La primera meitat del segle XIX va passar molta factura al monestir: la Guerra del Francès (1808-1814) i la desamortització (1835) el van deixar malmès i saquejat. Va anar canviant de mans i funcions -caserna de soldats francesos, presó, magatzem, casa de subhastes i oficina d’amortitzacions- fins al 1845, quan finalment es destina a Capitania.
Com relata el llibre El Palau de Capitania General de Barcelona, editat el 2006 per l’exèrcit i reeditat en català el 2008 per la Generalitat de José Montilla, la seu del poder militar hi va anar a parar de rebot. Des de 1714 els capitans generals vivien al Reial Palau -desaparegut i situat al que avui és Pla de Palau-, i allà seguirien si no n’haguessin hagut de marxar el 1845 per cedir-lo a Isabel II en la seva visita a la ciutat l’any següent. Després d’estudiar d’instal·lar-se a la Foneria de Canons, al final de tot de la Rambla, van optar per l’exconvent de la Mercè.
L’enderroc de la muralla de mar entre 1878 i 1883 va propiciar la primera remodelació ‘moderna’ de Capitania. Fins llavors, un petit pont elevat connectava amb el camí de ronda sobre la construcció defensiva, que era un passeig molt popular entre els barcelonins.
Als anys 20, en vigílies de l’Exposició Universal de 1929, ajuntament i exèrcit van acordar una intervenció integral per encarar definitivament l’edifici cap al mar i redecorar-ne l’interior. La façana neoclàssica -on avui hi ha una enorme rojigualda que ha crescut en paral·lel al procés sobiranista- també és un disseny de Florensa. Actualment la gran porta del passeig Colom només s’utilitza en actes oficials i per al dia a dia s’usa una porta més petita que porta directament al claustre.
Un tresor d’accés molt restringit
Tot l’edifici està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local. La principal jornada de portes obertes és el dia de la Mercè, tot i que no acull cap acte de la festa major. També es pot visitar per Sant Jordi i en festius estatals com el dia de les Forces Armades, el de la Hispanitat, el de la Constitució i el de la Immaculada.
La visita també permet veure el fastuós Saló del Tron, que embafa els visitants amb un festival de velluts vermells, làmpades d’aranya i retrats monàrquics. La sala Grisallas, el menjador de gala i un pati andalús completen el recorregut. A diferència del claustre, les referències barcelonines i catalanes en aquests espais són escasses o nul·les. Al claustre també s’hi pot entrar el dia de Corpus per veure-hi l’oucomballa i en nits puntuals de concert al llarg de l’any, amb reserva prèvia obligatòria i escassa publicitat.
