Canonades contra "la rosa de foc"

  • Publicat el dimarts 31 de juliol del 2018 | 11:41
Escenificació de la revolta de les quintes a la plaça de la Vila de Gràcia
Autor: 
Fotos: 

“Barcelona hay que bombardearla cada cincuenta años para mantenerla a raya.” La frase s’atribueix a Baldomero Espartero. No se sap si el militar i polític castellà va pronunciar-la realment, però és clar que va predicar amb l’exemple.

Durant la primera meitat del segle XIX, la mitjana d’intervencions militars violentes a Barcelona supera de llarg el seu càlcul. La capital catalana tenia algunes característiques que la feien particularment propensa a l’explosivitat castrense. Des del setge i presa de Barcelona pels exèrcits de Felip V el 1714, la casa borbònica la va considerar una plaça sotmesa.

Les fortaleses de la Ciutadella i de Montjuïc no tenien tant la funció de defensar atacs forans com de vigilar muralles endins. Alhora, a partir de la influència napoleònica, la ciutat va esdevenir un focus d’idees liberals i, més tard, republicanes. L’emergència industrial va convertir el pla de Barcelona en un important focus migratori, però la ciutat, emmurallada, degradada i insalubre, no estava preparada per acollir aquelles onades de nova població, i les males condicions de vida i l’escassetat de béns bàsics afavorien igualment els aixecaments incontrolats. Repassem algunes actuacions militars sonades a Barcelona durant els darrers 250 anys.

1789, els rebomboris del pa
Diverses apujades del preu del pa en pocs mesos van fer sortir la gent al carrer el febrer del 1789, amb l’assalt d’algunes botigues i el forn municipal. Un intent de prendre l’edifici de Capitania per part de la torba va provocar la fugida del Capità General cap a la Ciutadella. Des d’allí, Francisco González de Bassencourt (que fins al 1979 tingué un carrer a la ciutat, l’actual Nou de la Rambla, amb el nom del seu títol nobiliari, Conde del Asalto) va ordenar la sufocació a la cavalleria, a cops de sabre. De resultes de l’episodi, es van dictar 90 ordres de deportació i quatre persones van ser afusellades, entre elles una dona, Josepa Vilaret, la Negreta, que avui dona nom a un centre social del barri Gòtic.

1830, les bullangues
Durant la regència de Maria Cristina de Borbó i més tard del general Espartero, a partir dels anys 1830, per la minoria d’edat de la futura reina Isabel II, Barcelona va entrar en un període de tensions i protestes, conegudes com les bullangues, vinculades a la primera guerra carlina o a disputes entre sectors liberals. Algunes s’originaven per motius que avui fan riure, com l’aixecament de 1835, gestat per la baixa qualitat dels toros en una corrida, que va acabar amb la crema de convents i una fàbrica.

El novembre de 1842, un tumult al Portal de l’Àngel, quan un grup d’obrers pretenia entrar amb gerres de vi a la ciutat sense pagar drets de porta, es va estendre a la plaça de Sant Jaume. La guarnició militar va reaccionar prenent el control de l’Ajuntament. L’endemà, la revolta ja era generalitzada, amb incendis i barricades arreu.

Al descontent per anys d’abusos militars s’hi va afegir l’oposició a les intencions del Govern d’eliminar els aranzels sobre els productes tèxtils britànics. La situació va arribar a un nivell de descontrol tal que les tropes es van retirar de la ciutat i va quedar a mans d’una Junta de Vigilància, que reclamava la dimissió del regent i que es garantís el proteccionisme duaner.

El general Baldomero Espartero, que des del 1840 era a càrrec de la regència de la Corona (a la pràctica, era el cap de l’Estat), es va desplaçar fins a Sarrià per dirigir la resposta. El 3 de desembre, des de la fortalesa de Montjuïc i durant 13 hores, es van llançar més de mil canonades sobre la ciutat que van causar una vintena de morts i van malmetre 462 edificis, entre ells el Saló de Cent de la casa consistorial. La rendició va comportar unes cent condemnes a mort i una multa de 12 milions de rals imposada a la ciutat per sufragar la despesa de l’operació.

1843, la Jamància
L’any següent, el 1843, Barcelona patiria una nova operació militar contundent. La Jamància o Camància és el malnom despectiu que es va donar a un batalló de voluntaris que aquell mes d’agost va penetrar dins de les muralles, donant a entendre que molts s’hi havien allistat per poder menjar de franc. Els revoltats van constituir una Junta Suprema Provisional de Barcelona i van promulgar un ban amb l’esperança que la revolta s’estengués a altres llocs, i va prendre el control de la ciutat mentre la guarnició s’aquarterava a la Ciutadella, amb durs enfrontaments al port i les Drassanes.

Era una revolta progressista però també amb cert empelt protofederalista, ja que es reclamava al nou govern central que complís l’acord de convocar una Junta General, amb representants de les diverses juntes provincials per organitzar la transició al regnat d’Isabel II. Per sotmetre la insurrecció van fer falta quasi dos mesos de bombardejos, principalment des de la Ciutadella, on dirigia les operacions Joan Prim, aleshores brigadier i futur president del Govern.

1870, la revolta de les quintes
Els avalots relacionats amb el reclutament militar van ser una constant des que el 1770 es va establir el servei militar obligatori pel sistema de lleva. Catalunya es va quedar fora fins als anys 40 del segle XIX, i tots els intents d’implantar-lo generaven protestes i tumults.

El sistema que preveia l’exempció del servei a través del pagament d’un tribut (que feia que a la pràctica només es reclutessin els fills de famílies pobres), era el principal motiu de descontent.

L’abril de 1870, l’arribada d’una columna militar a la Vila de Gràcia (aleshores municipi independent) per sortejar els nous mossos fou alertada pel toc a sometent des de la torre central de la plaça d’Orient (avui plaça de la Vila), i la població va començar a aixecar barricades. Un grup de dones va assaltar l’Ajuntament i va fer una foguera a la plaça, amb els bombos del sorteig. Gràcia va resistir sis dies sota una pluja d’un miler de bombes diàries.

La batalla es va saldar amb una vintena de morts, per efecte del bombardeig i del saqueig que la soldadesca va dur a terme després de la rendició. El general Eugenio de Gamide, que dirigia la columna, es va guanyar una cançó satírica, El General Bum-Bum. La història, potser mitificada, de la campana gran de Gràcia, coneguda com la Marieta, tocant dia i nit tot i sonar esquerdada per l’impacte d’un obús, ha esdevingut tot un símbol de resistència popular. L’episodi va inspirar el nom del periòdic satíric, republicà i federalista La Campana de Gràcia.

1905, els fets del 'Cu-Cut!'
El 25 de novembre de 1905 un grup d’oficials de l’exèrcit, actuant per lliure, va assaltar la redacció i la impremta de la revista satírica Cu-cut!, vinculada a la catalanista i conservadora Lliga Regionalista de Catalunya, i també fou incendiada la seu del diari òrgan del partit, La Veu de Catalunya.

El motiu fou un acudit que ficava el dit a la nafra dels fracassos militars espanyols a Cuba i Filipines. El rei Alfons XIII va donar suport explícit a l’oficialitat, cosa que va provocar la caiguda del govern, que havia intentat fer una crida a l’ordre. Arran dels fets es va suspendre la publicació de Cu-cut! durant cinc mesos i es va dictar la Llei de Jurisdiccions, que atorgava àmplies competències als comandaments militars per perseguir els delictes contra la unitat de la corona.

1909, la Setmana Tràgica
Durant l’estiu de 1909, l’ambient a la ciutat era de gran crispació arran de l’ordre de mobilitzar tots els reservistes catalans per sufocar una rebel·lió marroquina a Melilla. Es va convocar una vaga general per al 26 de juliol. L’endemà, l’aixecament havia esdevingut una veritable revolta contra les oligarquies i el poder eclesial.

En dos dies es van aixecar unes 250 barricades i pel cap baix 26 edificis religiosos foren incendiats. El Govern va decretar la llei marcial i va enviar tropes de València, Saragossa, Pamplona i Burgos per apagar la insurrecció. Més contundent fou encara la repressió posterior: 1.967 detencions, 200 ordres d’expulsió a més de 300 quilòmetres de Barcelona i 1.925 consells de guerra, dels quals se’n van derivar 17 condemnes a mort. Cinc foren executades, entre elles la del pedagog i teòric llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, afusellat a Montjuïc el 13 d’octubre. Arran dels fets, el periodista uruguaià Antonio Loredo va batejar Barcelona com “la rosa de foc”.

1936, la guerra civil
Les últimes intervencions militars a Barcelona, molt més presents en la memòria col·lectiva, es van produir fa 80 anys: la revolta militar del juliol de 1936, origen de la guerra civil, sufocada en part per la resposta de milícies populars que van donar pas a uns mesos de revolució llibertària; i l’entrada de les tropes franquistes victorioses, el 26 de gener de 1939, sense resistència.

Entremig, Barcelona va patir més de 51 raids aeris, amb especial crueltat els del març de 1938, per part de l’aviació legionària italiana, que donava suport a Franco.
El balanç del que es considera el primer atac indiscriminat des de l’aire sobre objectius civils s’avalua en més de 4.000 morts.

Secció: 
Apareix al Carrer: