Si voleu celebrar en gran l’Any Brossa, us proposem una ruta per la dotzena d’espais barcelonins que el recorden amb obres seves d’art públic. De passada, potser descobrireu racons de la ciutat que us havien passat per alt.
Vall d’Hebron i Montjuïc
Us proposem de fer-ho tot en un sol dia, si les cames i el cos us ho permeten.
Però si no us hi veieu amb cor, també ho podeu fer en tres tongades: un dia els tres poemes de la Vall d’Hebron i Montjuïc; un altre dia les quatre obres de l’Eixample, i el tercer la mitja dotzena del barri vell. No haureu de fer grans caminades, però voltareu força, perquè les peces del trencaclosques brossià estan força disperses. Cadascun dels tres es pot fer en un temps entre una hora i dues; depèn de la marxa que porteu i el temps que us entretingueu a cada peça. Començarem per la perifèria i els parcs.
1. Les lletres del Velòdrom
Poseu-vos-hi de bon matí. Metro de la línia 3 fins a la parada Mundet. Sortireu a la porta de les antigues Llars Mundet, ara Campus Universitari de Ciències de l’Educació, una visita molt recomanable, d’altra banda, encara que ara no sigui el cas. Camineu una mica per la vorera de la banda muntanya del passeig de la Vall d’Hebron en direcció Besòs i tot seguit trobareu el parc que porta el nom del gran ciclista que fou Marià Cañardo, un parc que fa costat al Velòdrom construït el 1984.
Allà hi ha l’obra més monumental de Joan Brossa a Barcelona, de títol igualment monumental: Poema visual transitable en tres temps: naixement, camí -amb pauses i entonacions- i destrucció. El naixement és una gran lletra A. Passeu-hi per sota i feu camí en direcció a la muntanya. No us caldran gaire pauses, perquè de seguida trobareu la destrucció: una altra gran lletra A feta a miques. Les seves restes estan acompanyades a l’herba del terra per signes ortogràfics -són les entonacions- entre els que picotegen els ocells.
Aquesta obra la va dissenyar Brossa el mateix any que es va fer el Velòdrom, a proposta d’Esteve Bonell, un dels arquitectes d’aquest equipament esportiu, amic personal del poeta i autor també del projecte de la casa del carrer de Gènova, al Guinardó, on va viure Joan Brossa (i també, per cert, Marta Pessarrodona, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’enguany).
Si un altre dia us ve de gust, podeu anar a veure aquesta casa de maó vist del carrer Gènova, que s’ho val. Destaca sobre totes les altres del carrer. La coneixereu sense confusió possible, pujant a mà esquerra, cantonada Brussel·les, quasi al davant de l’Escola del Mar.
2. Dos poemes a Montjuïc
Fins ara no heu hagut de caminar gaire. O sigui que: endavant. Torneu a l’estació de Mundet i agafeu de nou el metro de la línia 3 fins a la parada Paral·lel. Feu el transbord amb el funicular de Montjuïc, que us portarà fins al costat de la plaça de Dant.
A la part superior d’aquesta plaça hi ha un parc que porta el nom de Jardins Joan Brossa, on hi hagué, fins al 1988, un parc d’atraccions. En la paret de formigó a la banda esquerra de la porta d’entrada hi ha gravat amb gran lletres metàl·liques, des de l’any 2003, un poema d’ell:
MÚSICA D’ARPA
Ocell:
crec que és millor que obris els ulls
i fugis de la meva espatlla.
Aprofita avui per creuar extensions marines
i encendre’t d’estrelles.
Dintre del parc hi ha un altre poema de Joan Brossa, aquest visual. Costa molt de trobar. Queda situat en l’alt mur de terra d’un terraplè que tanca una de les àrees de joc infantil, mig cobert per les plantes enfiladisses i confós, per l’òxid, amb el color de la terra.
Es tracta de dues gran lletres, una A i una Z, en planxa de ferro, de dos metres i mig d’ample, encastades a la part alta del mur. La A té a l’esquerra una figura humana de mida més petita, potser una bruixa, i la Z té a la dreta, també en mida més petita, la silueta d’un home nu amb cua, semblant al faune que trobarem d’aquí una estona en una altra obra de Brossa situada a l’Eixample que il·lustrava el cartell de la Mercè de l’any 1980.
L’Eixample
3. Jardinets de la Gran Via
Ja hem acabat les visites a la perifèria. No es pot dir que ens haguem cansat gaire, fins ara. El transport públic ens ha posat les coses fàcils. Podem completar el matí amb la visita a quatre obres de Brossa situades a l’Eixample. Ara sí que caldrà fer servir una mica les cames.
El funicular ens tornarà a l’estació de metro Paral·lel on, aquest cop, no agafarem la línia 3, sinó la 2, fins a passeig de Gràcia. Quan hi siguem, només sortir als jardinets de la Gran Via toparem amb una de les escultures brossianes més populars: el saltamartí que fa de monument al llibre. Té el seu origen en una iniciativa del Gremi de Llibreters de Llibres de Vell que organitza cada any, per les festes de la Mercè, la popular fira de llibres antics i de saldo que ocupa les voreres del passeig de Gràcia des d’aquí fins al carrer d’Aragó. El Gremi va encarregar l’any 1994 a Joan Brossa i al grafista i il·lustrador Josep Pla Narbona que dissenyessin un monument al llibre.
El resultat és el saltamartí (que molta gent esmenta pel nom castellà “tentetieso”) amb un llibre a sobre, de colors molt vius. Inicialment els fulls del llibre eren de ferro, però es van rovellar ben aviat i el 2002 van ser substituïts per les actuals planxes d’acer. Al peu del monument hi ha tot de plaques, que es van començar a posar el 1997 amb el nom de l’escriptor català que cada any homenatja el Gremi els dies de la Fira. O sigui que, encara que el saltamartí no oscil·li, perquè està fixat a la base, és un monument viu, al que cada any s’afegeix una placa.
4. Brossa encarat a Junoy
Ara ens adrecem cap a la Rambla Catalunya i, o bé caminant, o amb algun dels autobusos que hi pugen, anem fins al carrer València, on girem a l’esquerra. A la vorera de la banda mar, abans d’arribar al carrer de Balmes hi ha l’església i el col·legi de la Immaculada Concepció. El col·legi té el seu origen l’any 1879, però l’edifici actual és molt posterior. Quan es va fer, es va conservar l’alineació de la capella, amb una mica de reculada respecte als altres edificis d’aquest tros de carrer, el que fa com un entrant en la vorera, i això facilita l’entrada i sortida d’alumnes.
A banda i banda hi van quedar unes mitgeres que fins a l’any 2007 van romandre nues. Aquell any, l’Institut Municipal de Paisatge Urbà les va decorar amb dos cal·ligrames, una Art poètica de Josep Maria Junoy en la del número 248 i un Poema visual de Joan Brossa en la del número 252. En quedar encarades -la de Junoy és orientada a Besòs i la de Brossa a Llobregat- sembla com si es produís un diàleg entre elles, efecte que ve accentuat pel fet que el contingut literal és idèntic en tots dos cal·ligrames, una A i una Z majúscules.
Només els diferencia el fet que en el de Junoy la Z és a dalt de tot i la A a baix mentre que en el de Brossa és a l’inrevés, i els símbols que uneixen les dues lletres, que en el de Junoy són 33 punts i en el de Brossa 11 petjades. Junoy va escriure el seu poema el 1916 i Brossa el 1997. En qualsevol cas, és un diàleg una mica xocant, perquè encara que són dues obres avantguardistes, les posicions polítiques dels dos poetes van ser molt diferents: clarament progressista en el cas de Brossa, reaccionària i amb una certa participació en la cultura franquista en el cas de Junoy.
5. Un faune
Ara sí que és qüestió d’esmolar les sabates i caminar tres cantonades cap amunt i dues cantonades a l’esquerra, fins al carrer de Rosselló entre Enric Granados i Aribau. Al costat mar, al número 191, hi ha l’entrada a un dels patis interiors de l’Eixample que s’han anat guanyant els últims anys. Aquest es va obtenir l’any 2004 en portar-se a terme les obres d’un hotel, la terrassa posterior del qual ocupa una part del pati.
El promotor d’aquest establiment va tenir la idea de posar una obra de Brossa en el pati interior aconseguit, per recordar les tertúlies que als anys vuitanta i noranta del segle passat tenien lloc al restaurant Sí Señor del carrer Mallorca, de les quals el poeta n’era un assidu. El promotor de l’hotel va demanar ajuda a la Fundació Brossa i l’artista Lluís Maria Riera, que forma part del patronat de la Fundació, li va suggerir la figura del faune que es troba en diversos poemes visuals i en cartells de Brossa, símbol del carnaval i de la transgressió. El faune es va fer amb ferro verge tallat i pintat pel mateix Riera. Queda situat en la paret del fons, protegit per un parterre. Una protecció molt oportuna, perquè tot l’entorn és ple de grafits molt poc artístics.
6. Una llagosta
Ara un últim esforç i ja ens haurem guanyat el dinar. Carrer Aribau amunt, fins a la Diagonal, que travessarem per entrar tot seguit, cap a l’esquerra, en un dels carrerons transversals característics d’aquest límit entre Gràcia i Sant Gervasi. Aquest carreró porta el nom del Bon Pastor i al número 5 hi ha, des de l’any 1979, la seu del Col·legi d’Aparelladors.
L’any 1993, la junta del Col·legi va encarregar a Joan Brossa una obra que donés personalitat a l’asèptica façana de l’edifici. Brossa va treballar en el projecte amb el grafista i il·lustrador Josep Pla Narbona, amb qui pocs mesos més tard tornaria a treballar per fer el monument al llibre dels jardinets de la Gran Via. Van concebre un poema visual, una part del qual consisteix en un centenar de lletres de colors vius repartits de dalt a baix de la façana de dues maneres: 50 formen el nom del col·legi de manera regular i les altres 50 es distribueixen irregularment per la façana, com si es tractés de material d’una impremta que s’hagués deixat caure per la paret.
Dalt de l’edifici, sobre la teulada, destaca un llagost, un insecte que Brossa va explicar que havia triat perquè era com “un homenatge inconscient al talent dels aparelladors”. En l’acte inaugural, el 15 de juny de 1993, va sonar música de Wagner mentre Brossa llegia un poema escrit per a l’ocasió: “Enmig de l’expectació general, un gran llagost / ha aparegut al cim del Col·legi d’Aparelladors. / El carrer ha estat paralitzat unes hores. / El cònsol de Mèxic ha assegurat que al seu país / aquest insecte, que en diuen chapulín, és considerat / pels indis autòctons com a símbol de la saviesa”.
Aquesta obra té un complement en una altra peça d’art públic situada en el mateix carrer del Bon Pastor com homenatge a Joan Brossa. Obra dels escultors Carmen de la Calçada i Jaume Barrera, va ser inaugurada el 1998. Consisteix en una combinació de colors, llums i ombres produïdes per uns focus col·locats al llarg del carrer. Només es pot veure, per tant, quan es fa fosc.
El barri vell
Ara és el moment de fer una pausa en la nostra ruta. Per la tarda, havent dinat, ens centrarem en el barri vell, on es concentren mitja dotzena d’espais que porten el segell de Joan Brossa.
7. Carrer del Carme
Començarem a l’Institut d’Estudis Catalans (carrer del Carme 47), una visita del tot recomanable no solament perquè hi ha una obra de Joan Brossa a la vista. Es tracta del poema objecte titulat Beceroles elaborat l’any 1989. Aquesta aparentment senzilla obra està composta per un esclop de fusta a mida real coronat per tres lletres de metall: A, B i C. No és difícil intuir-ne el significat, sobretot si hom té en compte la institució on es troba.
Però a l’edifici hi ha moltes altres peces d’art escampades per patis, passadissos i sales, les quals formen part, com la de Brossa, del fons d’art contemporani que des de l’any 2001 l’IEC ha anat reunint poc a poc en la seva seu social. Actualment n’hi ha prop d’un centenar. Algunes queden situades en despatxos, però una part important estan en espais d’accés lliure i per tant poden ser vistes pel visitant ocasional que vagi a fer alguna gestió a l’Institut o aquell que participi en les visites guiades que es fan regularment. I al marge de les escultures, només per veure el jardí elevat que dona al carrer d’Egipcíaques i que porta el nom de Mercè Rodoreda, ja val la pena la visita.
8. El paviment de la Rambla
Carrer del Carme enllà, arribem a la Rambla. Així que hi entrem, en la part dreta baixant del passeig central, un parell de metres més avall de l’església de Betlem, hi ha encastat a terra un antifaç obra de Joan Brossa. És de bronze, ben polit pel fregament de peus que el trepitgen, i està encastat en una llosa de granit de dos pams d’amplada. Haureu de buscar una mica entre la multitud de peus que el van trepitjant sense adonar-se’n.
L’antifaç és el guardó que cada any es dona als qui reben el premi Sebastià Gasch que des del 1976 es concedeix en record d’aquell gran periodista. El guardó va ser creat poc després de l’homenatge que li va retre el FAD l’any 1976 pel seu constant suport a les arts de l’espectacle. El 1991, el premi Sebastià Gasch va correspondre a la Rambla, i es va decidir que l’antifaç dissenyat per Brossa, en lloc de guardar-lo en un armari, fos encastat al paviment de la Rambla de les Flors.
I allà està, sense que quasi ningú se n’adoni, de la mateixa manera que tampoc no s’adonen ni del paviment dissenyat per Joan Miró ni del memorial, de dotze metres de llarg, per les 15 víctimes de l’atemptat del 17 d’agost del 2017, igualment encastat al paviment de la Rambla, els dos una mica més amunt del Liceu. Són sense dubte les tres escultures de Barcelona més trepitjades i, lamentablement, sense que la majoria dels trepitjadors en siguin conscients.
9. El Ingenio
Deixem la Rambla pel carrer de Ferran. La tercera travessia d’aquest carrer és el carrer Rauric. Cap a l’esquerra hi ha la botiga d’El Ingenio, que té el seu origen en l’any 1838. D’ella han sortit bona part dels gegants i capgrossos que animen les festes majors de ciutats de Catalunya. Després de diversos canvis de propietari i fins i tot del tipus de coses que s’hi venien, a final de desembre del 2017 va tancar, però va tornar a obrir al cap d’un any, dedicada a l’activitat tradicional d’imatgeria popular, màscares i joguines de llauna i fusta.
L’any 1997, l’amistat amb Joan Brossa de la família Cardona, propietària aleshores de la botiga, va facilitar que el poeta pensés en la peça escultòrica que hi van posar: dues lletres A, de color vermell, es troben enganxades a la part baixa de la paret exterior, i dues més, entrellaçades l’una amb l’altra com si es trobessin en un trapezi imaginari, pengen del sostre del vestíbul de la botiga. El títol d’aquest poema visual és Lletres gimnastes. La primera vegada que van posar les lletres de la paret van ser robades i ara hi ha un aparell d’alarma per impedir-ho.
10. Les més retratades
Tornem ara al carrer de Ferran i el seguim fins a la plaça de Sant Jaume. Pel carrer del Bisbe arribem a la plaça Nova, on hi la que segurament és l’obra de Brossa més popular de Barcelona: l’Ideograma corpori amb les set lletres de Barcino, en record de la de la Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, la ciutat romana que és l’antecedent més immediat de l’actual Barcelona.
Totes les lletres són de bronze, menys la N, que és de fosa d’alumini. S’arrengleren davant la muralla romana i són el teló de fons ininterromput de selfies i fotos de grup. De vegades també serveixen perquè descansi algú que s’hi recolza o perquè una figura vivent de les que s’exhibeixen davant els turistes s’hi enfili. Tot i que no hi van ser posades fins al 1994, la idea és anterior, de quan els arquitectes municipals Màrius Quintana i Montserrat Periel van dissenyar l’actual avinguda de la Catedral, cap al 1991.
11. La Seca, l’epicentre brossià
I arribem al final de la nostra ruta. Esquivant les masses de turistes, travessem l’avinguda de la Catedral fins a la Via Laietana o, millor encara, només fins al carrer de la Tapineria i baixem fins al carrer de la Princesa resseguint la muralla, ara que llueix millor amb la supressió del fossat que hi havia.
Si voleu continuar amb un recorregut sense cotxes, només entrar al carrer de la Princesa, fiqueu-vos a mà dreta pel primer carreró i aneu seguint les sinuositats pels assossegats carrers de Cotoners i Barra de Ferro fins al Museu Picasso i allà entreu per l’arc de la seva esquerra al carrer del Cremat Gran, per arribar al carrer de Flassaders. En el número 40 d’aquest carrer hi ha des del 2011 l’Escenari Joan Brossa, petit teatre que té el seu origen en el que fou l’Espai Escènic de la placeta Allada-Vermell, situada ben a prop.
L’Escenari Brossa ocupa una part de l’edifici on hi hagué la Seca, reial fàbrica de moneda, que en tancar el 1881 fou compartimentat en diversos immobles. El 2011 Meritxell Inaraja va dirigir una rehabilitació de l’immoble de Flassaders, 40, per convertir el pati en la nova seu del teatre, que s’hi va traslladar. Però en l’antic espai d’Allada-Vermell, obert el 1997, hi va quedar una peça escultòrica de Brossa. Hi anirem després, per acabar el recorregut.
Tant en l’antic espai com en l’actual, l’Espai Escènic Joan Brossa impulsa la representació de moltes obres de Brossa i la de tots aquells que treballen en l’òrbita de la seva estètica. És un centre de producció i difusió d’activitats com ara la dramatúrgia textual, la poesia en escena i la dansa, amb una especial atenció a les arts escèniques parateatrals, és a dir la màgia, el circ, les titelles i ombres xineses i el cabaret.
Forma part de la Xarxa de Fàbriques de Creació de l’Institut de Cultura de Barcelona, un programa municipal basat en la transformació d’antics edificis industrials en desús per convertir-los en nous espais destinats a la cultura i l’expressió artística. La Xarxa Fàbriques de Creació compta amb onze centres distribuïts per diversos barris de Barcelona, tots de titularitat pública, però cadascun amb un programa d’actuació singular i amb un elevat nivell d’autonomia. L’Escenari Brossa té tot el dia obert un bar al vestíbul, amb terrassa a l’exterior.
En la part posterior del mateix edifici que ocupa l’Espai Escènic Joan Brossa, en el número 2 del carrer que porta precisament el nom de la Seca, s’hi va instal·lar l’any passat la Fundació Brossa, que des de la seva creació el 1999 havia estat voltant per diversos locals com a seu social.
L’objectiu principal de la Fundació és conservar, organitzar i catalogar l’obra i el fons bibliogràfic i documental del poeta, i incentivar la recerca sobre els diferents vessants de la seva obra. Organitza exposicions en el seu local i promou en altres llocs activitats relacionades amb l’univers creatiu del poeta. Per arribar-hi, no es pot donar la volta pel carrer de les Mosques, ja que està tancat amb una reixa, sinó que cal sortir al passeig del Born i girar per la placeta de Montcada, o bé directament des del carrer Cirera, una travessia de Flassaders que tanca l’illa de cases pel costat contrari al carrer de les Mosques.
L’última obra de Brossa
Podem acomiadar-nos de la ruta amb la visita a una última obra: la que s’ha conservat on hi hagué des del 1997 fins l’any 2011 l’Espai Escènic Joan Brossa, amb entrada per la placeta que es va crear amb la unió dels carrers Allada i Vermell, després de l’enderroc de part de les cases, i que també tenia accés per la part posterior, al carrer de Tantarantana.
Des de la Seca hi podem arribar sortint al passeig del Born i seguint el carrers del Rec cap amunt. L’edifici que va ocupar el teatret abans del trasllat a la Seca està coronat, en la banda Allada-Vermell, per una lletra B gegant, de color vermell, reclinada en forma d’antifaç. És l’últim poema visual de Joan Brossa instal·lat a Barcelona el 7 d’octubre de 1998, dos mesos abans que l’artista morís. En la gran tarima de ciment, pintada de vermell, davant del local hi ha una frase del poeta: “Quan un país no va a l’hora, el primer que se’n ressent és el teatre”.
Amb el cos cansat i l’esperit enriquit, podem ara tornar cap a casa, a seure i llegir uns quants poemes de Brossa. Potser els dels dos llibres que conté aquella obra seriada titulada Ou amb dos rovells que molts vam comprar fa anys i tenim posada en una lleixa.
Extra: Record d’un malson
Hi ha obres de Brossa no només a Barcelona, sinó també en altres ciutats de Catalunya: al Museu del Cine de Girona, a Montigalà, al Museu de la Immigració de Sant Adrià del Besós… En aquest últim hi ha una obra que té una evident relació amb Barcelona i que és segurament l’escultura més coneguda i més polèmica del poeta. És el cap de l’exalcalde de Barcelona, Josep Maria de Porcioles, posat en una safata a sobre d’una cadira. El títol: Record d’un malson.
Ha tingut una història envitricollada. Realitzada el 1989, va ser col·locada a la Mina el 1992, retirada, portada el 1996 a la Biblioteca Popular de Sant Adrià del Besòs i finalment traslladada al Museu de la Immigració el 2006. Aquesta primavera ha format part de les obres del pavelló català a la XV Biennal d’Arquitectura de Venècia.
Tot va començar la tardor de 1989, quan els veïns del barri de Cobasa de Sant Adrià del Besòs es van oposar a que es fessin habitatges en un terreny pensat primerament com a plaça. La reivindicació va portar mols mals de cap a l’alcalde de Sant Adrià, Antoni Meseguer. En aquell context, d’un sopar de Meseguer amb el grup d’opinió socialista Emprius va sortir la idea de fer un antimonument a Porcioles, com a culpable que existissin barris com Cobasa.
Es va encarregar a Joan Brossa, que va plasmar el projecte en una cadira sobre la qual hi ha una safata amb el cap de l’exalcalde. Meseguer va rebre l’obra el 1991, però a l’hora de la veritat no va gosar posar-la a la plaça que havia resultat d’aquell conflicte. La figura de Porcioles s’estava revisant i no precisament de forma negativa en l’àmbit municipal socialista. Quatre anys després, sent alcalde el convergent Jaume Vallès, dos regidors d’Iniciativa per Catalunya van decidir treure el monument que no havia vist la llum del magatzem on es guardava i el van posar a la Mina, barri de Sant Adrià. Vallès el va fer retirar sense contemplacions i el 1996 va ser instal·lat en la nova biblioteca municipal. Brossa, en saber-ho, va comentar que sempre estaria millor entre llibres que no pas en un garatge.
El desembre del 2006, per decisió municipal, l’obra es va traslladar al Museu de la Història de la Immigració, inaugurat en aquelles dates, on s’exposa en una vitrina al costat de la porta d’entrada.
