Barcelona ja no existeix

  • Publicat el dilluns 08 de abril del 2019 | 13:59
Autor: 
Il·lustració: 

Barcelona ja no existeix. Barcelona s’està acabant. La Barcelona que nosaltres coneixíem, amb tots els seus problemes i els seus millors racons, s’està acabant si les coses no fan un gir radical en els propers anys.

Ja no és una ciutat: és un producte. S’ha convertit en un producte de consum global que ja no ens pertany a nosaltres sols. És un negoci. La suma de turisme massiu, societat de consum, globalització cultural, capitalisme sense control i negoci immobiliari podria posar fi a allò que va ser -i, sobretot, que va significar- la Barcelona popular i rebel, la Rosa de Foc, la “ciutat dels prodigis”.

Hi ha el risc de convertir Barcelona, i per tant, els barcelonins en un decorat de cartó pedra com a producte de consum per a milions de turistes fent-se selfies amb nosaltres (cabrejats) de fons. I, en aquesta fórmula, nosaltres, els barcelonins, molestem.

Fenomen global
Això, però, no està passant només aquí. Està passant a Barcelona, a Madrid, a Palma i a Venècia, Amsterdam, París, Londres o Nova York. Algunes ciutats corren el risc de carregar-se tot el que eren en la cursa sense control de la fórmula turisme+immobiliari. Quedarà la idea, quedarà un decorat, quedarà un anunci a la marquesina d’un bus turístic... però un dia potser ja no hi haurà veïns per fer la ciutat amb les seves mans, ni hi haurà més cadires al carrer en una nit d’estiu, ni hi haurà més bars gallecs i libanesos on prendre un bon menú amb vi de la casa.

La revista Ciutats, un dossier monogràfic sobre els reptes de les ciutats al segle XXI que acaba de publicar Crític, va identificar 12 grans problemes de les ciutats que poden agreujar-se en les properes dècades: la creixent desigualtat, la superpoblació urbana, l’envelliment de la població -sobretot a Europa, el Japó o els Estats Units-, la manca d’habitatge, l’expansionisme constructiu fins a l’últim racó de la ciutat, l’impacte negatiu de la indústria turística, la contaminació atmosfèrica, l’hegemonia del vehicle privat, els dèficits d’energia o d’aigua potable, el control de les dades tecnològiques, les noves amenaces a la seguretat per atacs terroristes, cibernètics o químics i, en general, l’aterratge dels fons d’inversió i les grans marques globals que destrueixen el teixit econòmic local.

Nova lluita de classes urbana
La meitat de la població mundial viu ja en el 2% del territori del planeta. Tots en poc espai, però no barrejats. La desigualtat urbana, social, econòmica i educativa és un dels grans drames de les ciutats ara i, es preveu, que, encara més, els propers anys.

No és el mateix viure a Nou Barris que viure a Pedralbes. No és el mateix viure a la banlieue que viure als millors barris de París. No és el mateix Soweto que Johannesburg. No és el mateix viure a Rocinha, la major favela del Brasil, que al centre turístic de Rio de Janeiro.

Pel·lícules com Blade Runner descriuen un futur caòtic, brut, fosc, sobrepoblat i desigual. Els ciutadans privilegiats, els futurs “homo deus” descrits per l’historiador Yuval Noah Harari, podrien viure en urbanitzacions ideals, verdes i riques, mentre la majoria es morirà de fàstic atrapada per la contaminació atmosfèrica i la pobresa en grisos blocs d’edificis.

Això és el futur? O és ja el present? Segons dades del Programa de les Nacions Unides per als Assentaments Humans (ONU-Habitat), en algunes ciutats de països en desenvolupament fins al 80% de la població viu en infrahabitatges.

Una dada sobre salut que posa els pèls de punta: a la ciutat de Barcelona, a pocs quilòmetres de distància, poquíssims, l’esperança de vida de Nou Barris és de mitjana tres anys inferior que a Sarrià-Sant Gervasi. Ho diu l’informe anual de l’Agència de Salut Pública de Barcelona. Si ho mirem per barris, hi ha encara més diferències: als barris de Can Peguera o Torre Baró (Nou Barris) es viu de mitjana fins a nou anys menys que tot just a uns quants quilòmetres de distància, al barri de les Tres Torres, de Sarrià.

S’ha generat una mena de nova lluita de classes urbana. A un costat, hi ha l’obrer, l’immigrant, el precari, l’estudiant i també el comerciant, el botiguer i fins i tot el petit i mitjà empresari... i a l’altre hi ha els fons d’inversió globals, les grans marques i cadenes comercials i una part de la tecnocràcia local.

“La ciutat global”, explica Saskia Sassen, catedràtica de sociologia de la Universitat de Colúmbia, “ha sorgit com a emplaçament per a noves reivindicacions”: d’una banda, hi ha el capital, que utilitza la ciutat com una mercaderia; i, d’altra banda, sorgeix la protesta dels sectors desfavorits de la població urbana. Sassen afirma que “anem cap a la recuperació de la ciutat com a espai per mobilitzar i fer visible el poder dels sense poder”.

El municipalisme, l’última finestra d’oportunitat
El municipalisme podria convertir-se en l’última trinxera de la resistència al mercat neoliberal i l’auge del populisme de dreta. Hi ha una nova ruta que comença a les “ciutats santuari” dels Estats Units contràries a la política migratòria de Donald Trump i acaba amb el “confederalisme democràtic” de Rojava al Kurdistan, passant per les “ciutats del canvi” a Espanya i les “alcaldies rebels” de la CUP a Catalunya.

Les ciutats, al llarg de la història, han estat el lloc ideal per als esclats revolucionaris. El món urbà ha tingut sempre una potencialitat revolucionària. D’Atenes a la Comuna de París. Del cantonalisme anarquista de la Primera República Espanyola a les Juntas de Buen Gobierno de Chiapas. El soviet de Petrograd, del 1917; el Bogotazo, del 48; el Maig del 68, a París; l’aixecament de Soweto, del 76; la revolta de Tian’anmen, del 89; o la plaça Tahrir del Caire en les Primaveres Àrabs del 2011.

“Hem de resistir. Les ciutats no poden ser un lloc on invertir, sinó un lloc on viure”, reclama David Harvey. El municipalisme podria ser una eina clau per guanyar batalles concretes -potser algú les titllarà de “petites batalles”- i insuflar democràcia, feminisme i nous drets socials. Per això les eleccions municipals d’aquest 2019 a l’Estat espanyol són clau per al futur de les esquerres en plural. Aquí i arreu.

Secció: