La gent de Carrer em demana unes línies sobre els reptes relacionats amb la (in)seguretat que tindrà sobre la taula el govern municipal resultant de les eleccions del maig. I la resposta és breu encara que complexa: seran els mateixos que tenen avui i des de fa dècades. Les dades sobre la inseguretat que ofereixen les enquestes i estudis d’opinió, amb l’excepció dels anys 2020 i 2021 -pandèmics-, en els quals van desaparèixer dels carrers turistes i visitants, i del 2022 -post-pandèmic-, parcialment recuperat de turistes, no ofereixen cap canvi significatiu del seu comportament: tot va tornant a la normalitat anterior a la pandèmia.
Cal dir que la premsa es fa ressò, des de fa setmanes, de les dades de percepció ciutadana publicades per l’Ajuntament. El darrer Baròmetre municipal mostra que les principals preocupacions se centren en la inseguretat i la neteja -malgrat que aquest indicador no havia tingut gairebé mai xifres tan altes en baròmetres anteriors-. De fet, l’evolució dels delictes a la ciutat i l’evolució de la percepció sobre la inseguretat tenen comportaments podríem dir que divergents: els delictes es mantenen en xifres prou estables, mentre que la percepció oscil·la de manera significativa entre dents de serra. I és que la percepció té una lògica diferent a la de les dades estadístiques [vegeu la gràfica].
Dècades de campanyes de por
Al final, l’estat de la inseguretat és aquell que la ciutadania percep i no el que les estadístiques assenyalen, per més policials que siguin. I aquí rau el major problema per a qualsevol govern: ser capaç de millorar la percepció ciutadana ajustant la relació entre les dades objectives -basades en les estadístiques policials- i les dades subjectives -basades en l’opinió de la ciutadania en un moment donat-. Millorar la percepció ciutadana, després de dècades de campanyes de por sobre la inseguretat als carrers sense cap mena de fre, per part dels grups econòmics interessats en viure de la indústria securitària, i dels partits polítics que pesquen en les aigües de la por de les persones, resulta una tasca molt complicada.
La resposta més usual davant de l’increment de la sensació d’inseguretat de la ciutadania per part dels poders públics ha estat l’increment de la presència policial al carrer. Fins i tot la mateixa Policia s’ha adonat d’aquesta contradicció i dels límits de la seva capacitat d’intervenció. Recentment, el cap de la Guàrdia Urbana suggeria que calia superar el discurs de les estadístiques i fer un pas endavant per incorporar altres actors a les tasques de resolució dels conflictes de la ciutat. I aquesta és una bona notícia, malgrat que no es percebin canvis en la matèria a curt termini.
La Guàrdia Urbana o els Mossos d’Esquadra han incrementat els seus recursos amb inversions milionàries, fent créixer les plantilles com a forma de millorar la seva capacitat d’actuació. En canvi, els treballadors socials que fan front al dia a dia dels conflictes als barris tenen recursos escassos o, fins i tot, treballen per a empreses externalitzades i/o en condicions precàries. Altres actors veïnals, com les associacions veïnals, els grups contra els desnonaments, el grups d’acollida de nouvinguts, els centres socials, culturals o polítics -que coneixen els barris pam a pam- o, fins i tot, els serveis sanitaris i socials, resten exclosos de les polítiques públiques de prevenció perquè no existeixen els mecanismes per dur endavant polítiques públiques no estrictament policials.
I és que els problemes, les patates calentes que tindrà sobre la taula el nou govern municipal, estan relacionats amb el descontrol turístic -les xifres de delictes es disparen sobretot en els barris emblemàtics del turisme com Ciutat Vella i l’Eixample-; amb els negocis il·legals relacionats amb aquest descontrol -com la distribució de drogues-; amb el negoci de l’habitatge promogut pels sectors immobiliaris que guanyen diners amb els desnonaments o les ocupacions mafioses; i amb els conflictes de convivència no resolts i que, fins ara, tenen un tractament estrictament policial.
Dèiem fa quatre anys en aquestes pàgines que no hi ha receptes, però sí recomanacions. Que calia començar a revertir el model cap a un sistema preventiu de caràcter global que situés la víctima com a subjecte central de les polítiques públiques. En primer lloc, cal reformar l’estructura policial de la ciutat, redistribuint efectius i eliminant els serveis que no estiguin destinats a la garantia de la convivència als barris i als drets de la ciutadania -com l’espionatge i el control policial contra qui dissenteix o qui protesta-. En segon lloc, cal obrir la gestió de la seguretat a altres actors i desenvolupar un model de governança comunitària perquè les polítiques públiques de seguretat i convivència no recaiguin exclusivament en els cossos policials. I en tercer lloc, cal estructurar la participació veïnal en la gestió directa dels Districtes per garantir que la presa de decisions sobre les polítiques públiques de seguretat té en compte altres variables com el gènere, l’estructura econòmica o el desenvolupament social de les persones.
Vicens Valentín és professor de la UOC i membre de la xarxa RISE i de la Taula Veïnal d’Urbanisme de Barcelona.
Font de la gràfica: Elaboració de l’autor, amb dades d’Idescat, Ajuntament i Departament d’Interior.
