El palacio del marqués de Alfarrás, en el parque del Laberint, ha conseguido poner de acuerdo a los equipos de gobierno que han dirigido la ciudad a lo largo de los últimos 25 años, y no para bien.

Un 15 d’agost de fa dos anys, dia festiu amb comerços oberts, vaig haver d’anar a la ferreteria d’El Corte Inglés de la plaça de Catalunya per una avaria domèstica. “Doncs millor que hagi vingut aquest matí, senyora, perquè aquesta tarda arriben creuers i no podria ni passar”, em va comentar el dependent.

Quan es tracta de la Sagrada Família, mai plou al gust de tothom. Si la seva monumentalitat és motiu d’un intens debat entre defensors i detractors de l’obra d’Antoni Gaudí, encara ho és més la relació desigual que el poderós temple té amb el territori que l’envolta. Qui no pateix de prop l’allau turística que cada any visita el monument, col·lapsa l’espai públic, destrueix el teixit comercial tradicional i dispara els preus de locals i habitatges, no es pot imaginar el trasbals que genera entre el veïnat que es resisteix a abandonar el barri.

Durant la dècada dels anys 70 el Metro començava a arribar als barris de manera lenta i escalonada: el 1970 a Vilapicina; el 1974 a Torras i Bages i el Guinardó; el 1975 al Paral·lel; el 1976 a la Barceloneta; el 1977 a Selva de Mar i el Poblenou.

L’any 1924, un comboi de Metro iniciava el primer viatge per la vida subterrània de Barcelona. Avui, gairebé un segle després, aquesta xarxa de transport és de les més potents d’Europa i afronta la recta final per tancar el cercle i culminar les onze línies ben interconnectades que garanteixin la mobilitat sostenible a la ciutat i la connexió efectiva de tots els barris.

El primer que rep el visitant que vol accedir al flamant tram de la L9 Sud del metro és un intricat acordió d’escales mecàniques. La profunditat dels túnels amb què es va projectar aquesta ambiciosa línia de transport suburbà, fa més de quinze anys, obliga a submergir-se a 25 metres sota terra per un zig-zag de cinc o sis trams d’escales que encurioseixen els infants, com si fossin una atracció de fira, i requereixen paciència als més grans.

L’exresponsable d’urbanisme del govern Trias, Antoni Vives, declarava el 19 de juny passat davant del jutge de l’Audiència Nacional José de la Mata. Acusat per la fiscalia d’utilitzar fons de Barcelona Regional (BR) per finançar presumptament CiU en la trama del 3%, l’exregidor va negar haver comès cap irregularitat i va assegurar que les licitacions de l’empresa municipal Bimsa les aprovava el consell d’administració a proposta dels tècnics.

El cardenal Enric Pla i Deniel, autor de la justificació ideològica de l’aixecament militar contra la República com a Cruzada, devot practicant de la salutació feixista, inventor de les entrades de Franco “bajo palio” a les esglésies, i premiat per això pel dictador amb l’arquebisbat de Toledo, el títol de Primat d’Espanya i un escó a les Cortes Españolas, tenia cinc nebots, fills de la seva germana Mercè, casada amb Damià Mateu i Bisa -comerciant de ferros amb l’empresa Viuda e hijos de Miguel Mateu i fundador, entre altres, de la fàbrica d’automòbils Hispano-Suiz

El Consorci de Turisme de Barcelona va ser creat per l’Ajuntament, la Cambra de Comerç i la Fundació Barcelona Promoció només un any després dels Jocs Olímpics, iniciativa del llavors alcalde Pasqual Maragall.

Fins a l’any 1955 van coexistir cinc noms diferents per a les adreces de correus de la Rambla: Canaletes, dels Estudis, de les Flors, del Centre i de Santa Mònica. Cadascuna tenia la seva numeració pròpia. L’any 1955 l’Ajuntament va decidir unificar la numeració sota un únic nom i des d’aleshores les antigues denominacions s’han anat perdent i han anat deixant pas poc a poc al nom únic de les Rambles, primer, i la Rambla, finalment.