Entre els anys 1991 i 1997 molts veïns i veïnes de barris populars de Barcelona vam mantenir una important lluita a l’entorn del rebut de l’aigua. El detonant havia estat un fort creixement del cost total del rebut, fonamentalment a causa d’un increment de les taxes públiques. Aquella lluita va acabar amb una victòria parcial: el càlcul de les càrregues va incorporar trams en funció del consum i del volum de la unitat familiar, i es va racionalitzar.

L’hegemonia del grup Agbar en el negoci de la distribució d’aigua a l’àrea urbana de Barcelona durant les últimes dècades té noms i cognoms, però pràcticament no té rostre. Àngel Simón Grimaldos, que s’ha anat consolidant com a home fort de la companyia de la qual és president executiu des de fa 17 anys, és una cara poc coneguda. Com a bon home d’empresa, ha dosificat al màxim les seves exposicions a l’opinió pública.

25 de novembre de l’any passat. La seu de La Caixa acull el Cercle Financer de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País. Intervé Àngel Simón, president d’Agbar, que carrega contra l’Ajuntament de Barcelona -fonamentalment contra l’alcaldessa, Ada Colau, i Barcelona en Comú- amb l’argument que hi ha “governants i governantes que confonen l’interès polític amb l’interès públic” i afegeix que, els darrers anys, hi havia hagut un “menysteniment de les normes”.

El 2012 l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) creava l’empresa mixta Aigües de Barcelona, que gestiona l’aigua a 23 municipis. L’empresa, controlada per Agbar, es creava per regularitzar una situació anòmala on Agbar gestionava l’aigua des del segle passat sense cap contracte ferm per abastir d’aigua la ciutat.

En el seguiment de les convulses protestes ciutadanes contra la sentència del Tribunal Suprem la modesta Betevé ha guanyat la poderosa TV3 per golejada.

La seva impecable cobertura de la revolta, amb tres equips de reporters que retransmeten en directe, una realització àgil i uns presentadors i presentadores que des del plató s’han limitat a conduir l’emissió i completar -la amb dades, han convertit la televisió local barcelonina en el referent informatiu de milers de teleespectadors.

Barcelona comença la legislatura amb un Govern format per dos partits que van perdre les eleccions, però que van ser capaços d’articular una majoria de suports que els permetés liderar les polítiques municipals durant els pròxims quatre anys.

La plaça de la Gardunya, darrere del mercat de la Boqueria, ha viscut una intensa transformació els darrers 15 anys. Un sòrdid aparcament a l’aire lliure ocupava tot l’espai des dels anys 50 i l’ajuntament va impulsar una remodelació total que ha durat deu anys. Aquest octubre han acabat les obres de l’últim edifici d’habitatges de la plaça.

L’arquitecte i urbanista Joan Antoni Solans (Barcelona, 1941), va morir el passat 2 de setembre en ser atropellat a Calella de Palafrugell per un cotxe que realitzava maniobres. Solans va ser, amb l’alcalde José María Socías Humbert, una figura fonamental en la transformació de Barcelona i junts van aconseguir rescatar per a la ciutat nombrosos terrenys que podien haver estat víctimes d’especulació. Si la ciutat ja estava en deute amb Socías, mort el 2008, ara també està en deute amb Solans. En realitat, està en deute amb el tàndem Socías-Solans.

El Jardí del Silenci, un reducte verd en plena Vila de Gràcia, torna a lluitar contra l’amenaça del ciment i les excavadores per un error en la qualificació urbanística.

Si la historia de Nou Barris -ese distrito obrero e históricamente de izquierdas situado al norte de la ciudad- es algo, ese algo es, sin duda, la historia de sus reivindicaciones. Porque gran parte de sus actuales equipamientos han sido literalmente arrancados al poder político a base de movilización y de lucha.

Y decimos “gran parte” y no “todos” porque aún subsiste, como una herida abierta, una reivindicación que va camino de cumplir una década sin ser satisfecha: el Casal de Jóvenes del barrio de Prosperitat.