Prop d’un miler de persones es van manifestar el passat 12 de maig a favor de la convivència i contra els intents de grups feixistes d’enfrontar els veïns de Nou Barris per la construcció d’un oratori musulmà al carrer Japó, al barri de Prosperitat.

En aquesta entrada de 2021 s’havia de produir un fet del tot inèdit en la història recent catalana: en pocs dies havien de coincidir les eleccions per escollir la composició del Parlament i el futur Govern de la Generalitat i, en paral·lel, els comicis per triar un nou president i junta directiva del Futbol Club Barcelona. Era una bona oportunitat per comprovar, des de la proximitat, fins a quin punt és cert aquell tòpic segons el qual el Barça és una representació a petita escala dels interessos de poder econòmics i polítics del país.

Fer balanç d’aquest 2020 en matèria d’habitatge no és una tasca fàcil. A la greu situació en la qual ens trobàvem en començar l’any, amb més de 600 famílies desnonades esperant l’adjudicació d’un pis de la Mesa d’emergències socials de la ciutat, li hem hagut de sumar una pandèmia mundial que ha tingut un impacte encara per discernir.

“Desnonat” és un terme que s’utilitza per referir-se a persones que no tenen res. Els metges el fan servir quan donen els seus pacients per incurables, els creditors hipotecaris quan consideren que els seus deutors no poden pagar les hipoteques i els llogaters quan els seus inquilins no els paguen. En el primer cas, no tenir res significa que no es pot canviar el diagnòstic i el malalt morirà. En la resta de casos, que persones vulnerables poden ser privades del seu dret a l’habitatge.

Alguna cosa es va aclarint enmig de l’espessa boirina que envolta encara l’ampliació de l’Hospital Clínic. Després de mesos de vaguetats i d’indefinició -i si no es produeix cap gir inesperat de guió-, tant l’Ajuntament com la Diputació de Barcelona semblen entendre per fi que aquest projecte no es pot encabir dins del recinte de l’Escola Industrial..., llevat que acceptéssim arrasar literalment tot el que hi ha actualment, que no és poc.

L’ús ciutadà del front marítim barceloní és una història d’èxits a mitges i oportunitats perdudes. El model Barcelona, que tanta admiració arreu va suscitar durant els anys 80 i 90 perquè va recuperar el litoral i el va integrar amb més o menys encert a la ciutat, fa temps que ha quedat obsolet i cap govern municipal posterior ha estat capaç de trobar una alternativa que doni resposta a les necessitats de la ciutat actual.

No hi ha ni projecte constructiu ni pressupost ni data d’inici de les obres per rehabilitar-lo, però tanmateix és un gran pas.

El districte de l’Eixample delimitat a partir de les reformes administratives de la dècada de 1980 està compost actualment per sis barris: l’Esquerra Nova, l’Esquerra Vella, la Dreta, la Sagrada Família, Sant Antoni i el Fort Pienc.

Tot i que allunyat de la política des de l’any 2015, el pas d’Antoni Vives pels despatxos municipals de Barcelona encara té alguns capítols per escriure, en forma de procediments judicials. Tot fa indicar, però, que tindran menys tensió dramàtica que els de les seves novel·les (l’ex mà dreta de l’alcalde convergent Xavier Trias ha publicat quatre obres de ficció).

En ple estat d’alarma, el 20 d’abril de 2020, vam conèixer la confirmació de la sentència del cas Palau, que dictava nou anys i vuit mesos de presó i multa de 4,1 milions d’euros a Fèlix Millet i set anys i sis mesos de presó i multa de 2,9 milions a Jordi Montull. Tots dos hauran de retornar 23 milions al Palau de la Música. A la que va ser responsable financera del Palau, Gemma Montull, se la condemna a quatre anys de presó i una multa de 2,6 milions.