El 25 de juliol es compliran trenta anys de la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona. Als mitjans de comunicació tornaran les imatges del Cobi, de la fletxa de foc llançada sobre el peveter per l’arquer Antonio Rebollo i de la ciutat poderosa que glossava la rumba de Peret, un dels himnes oficiosos de l’esdeveniment. En definitiva, l’exercici d’autoestima col·lectiva que va enviar al món la postal d’una ciutat festiva i lúdica, seductora però alhora amb capacitat organitzativa per competir a la lliga de les grans cites internacionals.

Tarda del 29 de març. El World Trade Center acull la presentació oficial de la Copa Amèrica de Vela del 2024, que tot just el dia abans s’havia confirmat que tindria Barcelona com a seu. Després d’una operació llampec endegada per determinats sectors empresarials -fonamentalment vinculats al lobby Barcelona Global- que ha comptat amb el suport tant del govern municipal com de la Generalitat, ha arribat l’hora de les fotos i d’alimentar el relat que Barcelona torna a demostrar que juga a l’elit de les ciutats del planeta, acollint un nou esdeveniment de projecció global.

Los Juegos Olímpicos dejaron obras en Barcelona que debían trascender esta competición y perpetuar a pie de calle la huella de un acontecimiento que marcó la historia de la ciudad. Uno de esos proyectos fueron ocho fuentes de uso público, con peana y pequeña escultura, todas distintas, que se situaron en emplazamientos deportivos clave y cuya fecha oficial de inauguración figura como el 7 de julio de 1992. Hoy, las ocho fuentes muestran las huellas del vandalismo que sufre la obra pública y son el paradigma de la lenta reacción municipal para evitar y corregir esos desmanes.

Després de set anys d’obres, retards i sobrecostos, el túnel de les Glòries, l’obra més emblemàtica de la transformació ideada fa quinze anys per a aquest nus de comunicacions i rubricada el 2007 en el Compromís per Glòries, ja és una realitat. Però no significa, ni de bon tros, la llum al final del túnel per a tots els barris de la zona, que esperen una transformació completa de la gran plaça que Ildefons Cerdà va idear com el centre de Barcelona i que ha d’endreçar d’una vegada per totes l’entorn.

El 20 de març, més de 500 persones es van manifestar al barri de Vilapicina i la Torre Llobeta, a Nou Barris, per queixar-se de la gestió del Centre Integral de Salut (CIS) Cotxeres. La principal denúncia era la manca de recursos endèmica del centre, que els darrers dos anys ha vist com perdia qualitat de forma accelerada.

Barcelona té una tradició pròpia de gestió d’equipaments municipals per part d’entitats socials i culturals. Una singularitat que ja té una dècada i mitja i que recull la Carta Municipal de la ciutat, però que no troba un encaix del tot clar en la normativa catalana, espanyola i europea. I és que, tot i ser una pràctica reconeguda a la Unió Europa, no hi ha cap reglament legal a l’Estat espanyol que la blindi i desenvolupi.

Però el brot pandèmic ha tingut una altra afectació col·lateral: la manca de transparència. La Comissió de Salut de la Favb alerta d’un deteriorament dels mecanismes de control sobre tots els agents prestadors de serveis, públics i privats, al sistema sanitari públic, i també de les eines telemàtiques destinades a proporcionar informació a la ciutadania sobre aquestes activitats.

La celebració de l’espectacle Natura Encesa als Jardins del Palau de Pedralbes els vespres entre el 7 de desembre i el 23 de gener va ser la gota que va fer vessar el got de la paciència d’un veïnat cansat de no poder gaudir amb normalitat del principal espai verd del districte de les Corts.

La gestió ciutadana no és fàcil. Requereix recursos suficients, suport institucional i el compromís ferm de les entitats impulsores amb el projecte, sobretot els primers anys. En la majoria dels casos és una gestació costeruda i l’assessorament és imprescindible. A Barcelona, dos dels referents són la Casa Orlandai (Sarrià-Sant Gervasi) i l’Ateneu Popular 9Barris (Nou Barris) per la gestió exitosa d’anys i l’aposta per la cultura com a eina de transformació social amb la complicitat del barri.

La construcció d’una quarantena d’apartaments de luxe a tocar d’una casa senyorial del segle XIX del carrer de Bonaplata 44–52 ha fet dir prou als gairebé 2.000 veïns i entitats que s’han organitzat sota la plataforma Salvem Can Raventós. L’objectiu: protegir de la pressió especulativa una de les poques finques que encara preserven l’essència de l’antic municipi de Sarrià i que funciona com a pulmó verd.