El debat simplista de terrasses sí, terrasses no, definitivament, no és el nostre debat. La Favb ho diu ben alt: les terrasses són espais de relació quotidiana imprescindibles que, ben dimensionades, ajuden a dignificar l’espai públic. I aquest sí que és el nostre debat, el de la qualitat de l’espai públic, que ha de jugar un paper central en la definició de la nova ordenança.
Espais públics on es desenvolupi una mixtura d’usos, on els nens i nenes puguin jugar, on els veïns i veïnes hi puguin seure també sense haver de pagar, garantides l’accessibilitat i la mobilitat principalment per a les persones amb diversitat funcional i on les activitats econòmiques quedin subordinades a aquests usos, garantint una coexistència pacífica.
Una ordenança que reguli l’ocupació màxima de terrasses però que asseguri també la mixtura d’activitats i que ajudi a arrelar el teixit social, tenint en compte les singularitats de cada territori, amb capacitat de flexibilitat normativa per ajustar-la als diferents usos i impactes sobre l’espai públic, com els que genera el turisme en barris icònics de la ciutat.
Cal revisar el règim sancionador perquè es penalitzin els comportaments incívics i que la plusvàlua que genera l’explotació econòmica d’aquest espai reverteixi en la ciutat amb una taxa per millorar l’espai públic i en projectes d’emergència social.
El gremi ha d’evolucionar i canviar de discurs i d’objectius. L’ordenança no pot ser un marc normatiu que perpetuï inalterablement en el temps el desenvolupament de la seva activitat en l’espai públic. Ara per ara, les terrasses són una extensió dels locals. La justificació és que no es tracta únicament d’un servei, sinó d’una expressió de la nostra (la seva) forma de viure.
L’espai públic és per antonomàsia un espai democràtic on l’extracció de beneficis econòmics per la seva utilització s’ha de supeditar als criteris de la ciutadania. Se’ns presenta una oportunitat per a un canvi de model que sigui un referent per a altres ciutats, una ordenança que incorpori no únicament criteris de qualitat i disseny paisatgista, sinó també de sostenibilitat ambiental, amb espais lliures de fum i horaris compatibles amb el descans dels veïns i veïnes. El que està en joc, però, va més enllà del marc regulador d’una ordenança: parlem de model de ciutat.
