El 1999 el ministeri de Defensa venia la caserna de Lepant de la plaça Cerdà. Encara hi haurien altres cessions, però ja no de grans casernes. El 2002, per 26 milions d’euros, vendria l’Hospital Militar a la Generalitat, el 2007 cediria el castell de Montjuïc a la ciutat, encara que els militars no l’abandonarien definitivament fins al maig del 2010, i el 2008 l’Ajuntament comprava al ministeri de Defensa un solar a Sants, al carrer Roger, per 6,3 milions d’euros, per iniciar una transformació urbanística discutida pel veïnat.
Amb aquestes operacions, Defensa ha donat per tancat a Barcelona el procés de retirada d’instal·lacions militars de les ciutats iniciat els anys 80, que va retornar els solars de grans casernes com les de Wellington a la Ciutadella, la de Girona a Travessera de Gràcia o les de Sant Andreu. Aquest procés no ha acabat amb la presència militar a la ciutat. Junt amb Capitania General, Govern Militar, la Comandància Naval, el Sector Aeri o la Residència Militar de Pedralbes encara hi queda una gran caserna, la del Bruc, aquell símil de castell medieval a la sortida de la Diagonal. I avui per avui la intenció de l’exèrcit és de quedar-s’hi, com van dir-ho el 2007 i ho van repetir el 2016.
Poca transparència de Defensa
Per parlar de presència militar a Barcelona cal preguntar-se quants militars hi ha a la nostra ciutat. El ministeri mai no ha volgut donar respostes. L’únic que pot donar una mica de llum són les estadístiques de funcionaris. En els darrers 10 anys, mentre el nombre total de membres dels exèrcits ha baixat, els efectius militars a la província de Barcelona han augmentat. Si el 2007 eren 863 els militars a la província, el juliol de 2017 ja n’eren 1.000, del total de 1.691 militars que hi ha a Catalunya.
El gruix de militars de la província es concentra a la ciutat de Barcelona, i en especial a la caserna del Bruc. A la resta de la província les principals instal·lacions són de molts menys efectius, com l’aquarterament aeri del Prat o la reclamada caserna de Santa Eulàlia que fractura la trama urbana de Sant Boi.
L’augment del nombre de militars a Barcelona es va donar després que el 2007 Defensa, per negar qualsevol possibilitat de cessió, afirmés el seu interès per la caserna del Bruc i anunciés que es triplicarien els efectius militars a la ciutat.
La caserna del Bruc ha reforçat la seva importància arran de la reorganització militar de 2016. La impossibilitat real de reclutar soldats suficients per omplir l’exèrcit professional dels 180.000 efectius que van dissenyar en acabar-se el servei militar obligatori, marcarà les diferents reorganitzacions militars. Però cap d’elles s’apartarà del consens entre els partits del règim, que no ha qüestionat una política de defensa basada en el rearmament militar, el foment de la indústria militar i l’exportació d’armament; la subordinació a les aliances militars i el foment de l’anomenada “cultura de defensa”.
Un consens en el qual la propaganda sobre les anomenades missions militars de pau a l’exterior ha estat un eix central dels intents per millorar la imatge dels exèrcits i el pes internacional d’Espanya. Però de participar en un inici de forma majoritària en operacions de Nacions Unides, avui el gruix recau en operacions de l’OTAN i de la Unió Europea.
Espanya ha participat en totes les operacions i guerres impulsades per les grans potències i gran part del desgavell de l’Orient Mitjà, i fenòmens com els d’Estat islàmic són productes directes d’aquestes intervencions, a les quals cal sumar l’impacte negatiu de les vendes espanyoles d’armament a diferents països de la regió.
La reorganització actual ha vingut donada per tres factors: El nombre real d’efectius als que poden aspirar; les missions internacionals; i la necessitat d’organitzar la força per tenir sempre un mínim llest per intervenir. S’ha fixat un model d’exèrcit de 120.000 efectius en actiu, lluny dels 180.000 que pretenien.
Reestructuració de l’exèrcit
Cal destacar que l’exèrcit de terra ha tingut un canvi important. D’estar estructurat en brigades especialitzades (cuirassada, mecanitzada, paracaigudista, muntanya…), que calia anar combinant per a cada operació, s’ha passat a les Brigades Orgàniques Polivalents (BOP). S’han reconvertit les 10 brigades especialitzades en 8 BOP. Aquestes han de poder ser intercanviables, disposant de tot el necessari per actuar sense dependre d’altres unitats, per establir un cicle de rotació entre elles, en el que cada sis mesos es van alternant, fent que en tot moment hi hagi una BOP com a nucli de reacció en l’àmbit nacional, dues intervenint o preparades per fer-ho en l’àmbit internacional, dues ensinistrant-se específicament per a la missió encomanada, dues més en l’ensinistrament general i una última recuperant-se de la darrera missió.
Aquesta reorganització ha portat que els dos batallons ubicats a Catalunya, un a Sant Climent Sescebes (Girona) i l’altre a la caserna del Bruc, s’hagin integrat a la Brigada Aragón I amb seu a Saragossa. Han deixat de ser unitats de muntanya per passar a ser batallons d’infanteria.
El Batalló Barcelona 62 de la caserna del Bruc s’ha convertit en un batalló d’infanteria motoritzada, en el qual la tropa es desplaça en tot-terreny sobre rodes, els VAMTAC (Vehicle d’Alta Mobilitat Tàctica), vehicle de concepció similar als Humvees nord-americans. Mentre el Batalló Badajoz 62, de Sant Climent, s’ha transformat en un batalló d’infanteria mecanitzada que es desplaça amb 100 carros de combat Pizarro i TOAs (Transports Erugues Cuirassats).
La presència militar no es pot reduir a les instal·lacions militars. El reforçament de la caserna del Bruc, com la de Sant Climent, ha portat un increment de les maniobres militars als seus voltants. L’exèrcit s’ha pres la muntanya de Collserola per fer les seves maniobres militaritzant el gran parc urbà de Barcelona.
Barcelona, ciutat de la pau
La presència militar a espais com el Saló de l’Ensenyament de Barcelona o els intents d’introduir l’assignatura de “cultura de defensa” a l’ensenyament iniciats per l’anterior ministra de Defensa no només busquen reclutar joves, sinó també contrarestar l’arrelament de la cultura de la pau i la no violència al nostre país i normalitzar la guerra i la violència com a necessàries, tot presentant els conflictes violents i l’ús de la força com a inevitables.
Cal desmilitaritzar Barcelona, cal recuperar els espais avui ocupats, per avançar cap a una Barcelona com a ciutat de pau, una ciutat que aposti pel pacifisme i la seguretat humana com a mitjà de resolució dels conflictes violents que pateix el nostre món.
