El matí que l’alcalde Pasqual Maragall (1982-1997) va entrar al mercat de la Concepció per primera vegada, una mà anònima va apagar tots els llums i els paradistes, a les fosques, li van organitzar una bona serenata. Maragall era socialista i els venedors, no. I per això la bronca. Les protestes es van repetir el 1986 quan l’Ajuntament va voler remodelar el mercat.
L’agost de 1986, Adolf Cabruja, cap de serveis de Mercats de l’Ajuntament, deia sense embuts que els 40 mercats municipals estaven molt malament; alguns perquè ja no es van construir bé i d’altres perquè havien envellit i no s’hi havia fet res. En paral·lel a la seva degradació física, l’oferta comercial també havia quedat antiquada i es perdia clientela. I l’Ajuntament els volia més moderns i competitius i fer-los “equiparables” als centres comercials que aleshores ja arrasaven.
Aquell mateix agost es van iniciar obres d’urgència al mercat de sant Antoni -on havien caigut unes pedres de la volta central que van ferir algunes persones- i també al de la Llibertat de Gràcia. I superades les protestes i els recels dels paradistes, es va remodelar a fons el Mercat de la Concepció i s’hi va afegir un supermercat al semisoterrani. Amb la perspectiva que donen els 30 anys passats, es pot dir que Barcelona té ara una bona xarxa de mercats. Tan singular que fins i tot s’ha convertit en una atracció turística, cosa que lamentem els compradors habituals, sobretot els de la Boqueria.
Aquella Subarea de Aprovisionamiento y Consumo dins de la qual estaven els mercats, es va convertir en l’Institut Municipal de Mercats que es va haver d’adaptar a la idiosincràsia dels paradistes per poder-hi negociar. Això va fer que aquest Institut adoptés un sistema de funcionament més àgil per esquivar la lentitud burocràtica però també garantista que caracteritza l’administració.
Aquesta manera de fer devia estalviar algunes bregues, no totes, quan es tractava de tancar un mercat per fer-hi obres i traslladar les parades que sobrevivien a la remodelació a una carpa provisional i sovint incòmoda… Però el que no va estalviar van ser les critiques de l’oposició municipal que deien que es feien adjudicacions a dit, que s’aprovaven pressupostos sense concurs. Des de les files convergents s’acusava a l’Institut de donar subvencions “fora del control polític”; de clientelisme per part de la direcció…
També s’han queixat sempre les associacions veïnals dels barris on s’han remodelat els mercats perquè asseguren que no han estat consultades i titllen l’Institut de poc transparent i gens participatiu.
L’Institut Municipal de Mercats no ha volgut donar el seu parer a Carrer però fonts properes expliquen que ja és prou difícil negociar amb els paradistes per posar-hi encara més entrebancs consultant els veïns.
En la remodelació del mercat de Sant Antoni, que ja sembla l’obra de la seu, el moviment veïnal hi va poder intervenir poc (veure article dedicat a Sant Antoni de la pàgina 8 del número 146 de Carrer). “Hem participat en l’ordenació de la superilla que envoltarà el mercat” puntualitza Pep Sala, el president de l’Associació de Veïns. En aquesta plaça les negociacions amb els paradistes van començar el 2008 i van ser molt complicades perquè s’havien d’harmonitzar les reivindicacions dels tres mercats que hi conviuen: el del fresc, els encants i els llibres. Per acabar-ho de fer més complicat, es va trobar un bon pany de muralla sis metres per sota del mercat que va endarrerir encara més les obres, que s’han aturat diverses vegades.
El súmmum, la cirereta, ha estat la troballa d’un tram de la Via Augusta que està tres metres per sota i que també es podrà visitar com el fossar de la muralla que es convertirà en un passeig soterrani. Ara la nova data d’inauguració està prevista per a la pròxima primavera si no surt un nou entrebanc. O les conveniències electorals marquen una altra data. Els paradistes de fresc, com el Masclans del bacallà, no volen que el seu mercat es transformi en una llotja de degustació, com ha passat amb el Ninot. I tots, venedors i veïns, refusen la parada del bus turístic que està prevista davant del mercat. El model Boqueria no el vol ningú.
També estan en peu de guerra els veïns de Gràcia per la remodelació de l’Abaceria. La plataforma veïnal Gràcia cap on vas acusa l’Institut de Mercats de manca de transparència i ha demanat empara al Síndic de Greuges i que aquest posi fi a l’opacitat de l’Institut (veure article dedicat a l’Abaceria, pàgina 9 del número 146 de Carrer).
Enmig d’aquest panorama, ha plegat de l’Institut de Mercats el gerent Jordi Torrades però no de forma voluntària. A mig mandat municipal l’han enviat a fer de gerent al districte de l’Eixample. Aquest canvi ha coincidit amb l’entrada dels socialistes al govern municipal i Torrades no ha amagat mai la seva militància republicana. “És una qüestió de confiança”, explica en veu baixa un regidor convergent. “A l’Eixample necessitaven un gerent més potent”, afegeix un alt càrrec municipal. El que ha anat a fer de gerent a Mercats és Máximo López, que fins ara estava a l’Eixample. Això vol dir que López és menys potent que Torrades?
Com a gerent de mercats, Torrades va sobreviure a tres alcaldes i mig mandat de Colau, i a múltiples regidors. Va tenir problemes amb el regidor Jordi Williams Carnes -no va ser l’únic- i expliquen que friccions amb els sindicats. Segons els paradistes, Torrades era una persona que baixava a l’arena i es podien discutir directament amb ell. Coneixia pel nom a la millor peixatera de la ciutat -la del Ninot- i també els paradistes més llagoters. Era com una mena d’alcalde de barri. Però ni ell ni l’Institut han volgut explicar el perquè d’aquest canvi a mig mandat.
El que sí que ha continuat és l’equip directiu que va forjar Torrades, fins i tot la persona que feia de poli dolent en les negociacions laborals. Diuen que mentre hi ha hagut pela llarga era fàcil gestionar els mercats. Veurem ara que és època de vaques magres.
