Lourdes Garcia és portaveu del Sindicat de Llogaters, entitat que es va presentar oficialment el passat 12 de maig a Barcelona. A l’octubre va tenir lloc la darrera assemblea per abordar la situació precària dels llogaters, que havien estat els grans oblidats del moviment de defensa del dret a l’habitatge.
“El lloguer ha estat de segona fila a Espanya si el comparem amb la compra de pisos”, diu la Lourdes, i afegeix que la seua problemàtica ha estat invisible socialment. El 2017 hi ha hagut 44.000 contractes vençuts de lloguer a Barcelona, que van ser signats al 2014. “Això ens va fer pensar que hi hauria 44.000 problemes per renovar-los: pujades abusives de preus o canvis de condicions, conversions en lloguer turístic sense llicència, etc”. Per això, el Sindicat neix amb “voluntat de promoure canvis, i per això necessitem molta gent darrere, tant d’afiliació com de col·lectius que se sumin a les nostres reivindicacions”.
La situació que viu Barcelona, és igual en altres capitals europees?
Hem estat els únics que hem comprat de forma majoritària, la resta d’europeus lloguen molt més que nosaltres i tenen molt més habitatge públic. A Barcelona, dels 200.000 contractes de lloguer només un 2% són d’habitatge públic. A ciutats com Berlín o París el parc d’habitatge públic suposa entre el 35 i el 40% de l’oferta. Això modera els preus i fa que la ciutadania tingui moltes més opcions a part del “mercat”. A Berlín, tot i que ara té una certa tendència a liberalitzar l’habitatge, durant molts anys s’han vigilat molt les situacions d’especulació i s’han regulat els preus.
A més, a Europa estan organitzats: fa temps que hi ha sindicats de llogaters per protegir els seus drets, tal i com aquí ha passat amb els sindicats de treballadors. Hi ha altres factors sobre els quals podem incidir, com la cultura de la compra pròpia d’Espanya (que limita molt el mercat del lloguer i fa que els preus pugin). A banda, en moltes capitals europees hi ha molt més espai no urbanitzat on poder construir habitatge social, cosa que a Barcelona no passa. Una opció interessant (i ràpida) aquí seria la compra o expropiació d’habitatge ja construït per fer habitatge social. L’únic problema pot ser el preu de compra.
Quines demandes plantegeu?
S’han d’aplicar diferents mesures, amb una de sola no farem res. Però la més important per a nosaltres és canviar la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU). Entre els canvis que proposem hi ha ampliar la durada dels contractes (que ara és de tres anys) i posar un topall de preus. Això tindrà un efecte relatiu si al mateix temps no es fa més habitatge públic de lloguer, cosa que genera més oferta i fa baixar els preus. A més, hem de regular i controlar els pisos turístics i aconseguir, per exemple, que l’Ajuntament faci inspeccions i retiri els apartaments que no tenen els permisos, com es va fer amb AirBNB. Per aconseguir això, necessitem no només el sindicat, sinó sumar molts col·lectius preocupats per l’habitatge.
Quina estratègia fareu servir per assolir les reivindicacions?
Hem de fer pressió a totes les administracions. Per exemple, la LAU és d’àmbit estatal, només pressionant a la plaça Sant Jaume no aconseguirem canvis en aquest sentit. Per això ens volem vincular a altres iniciatives similars d’arreu d’Espanya: han sorgit propostes com el Sindicat a Sevilla, Gran Canària, Madrid, Màlaga, Pamplona, Palma de Mallorca…
Aposteu per estratègies de pressió directa o de mediació amb els propietaris en cas de desnonaments de lloguer?
Hi ha més desnonaments invisibles que visibles en el cas dels lloguers. Estarem presents en tots els àmbits possibles a l’hora d’aturar-los: amb mobilització, resistència, negociació, amb la gent que està sola. L’opció de la resistència la tenim sobre la taula, com un llogater que decideixi no marxar i continuar pagant el preu que considera acceptable (l’anterior amb un increment). Potser acabi marxant, però trigarà més temps (mig any o un any) i també pot aconseguir que els propietaris, siguin petits o grans, es prestin a negociar.
Organitzeu accions col·lectives?
Hi ha el que anomenem “pisos en lluita”: diferents edificis de la ciutat on hi ha una majoria de llogaters conscienciats, els coordinem perquè comparteixin lluites. Un sol aconsegueix menys que quan hi ha molta més gent i fan més força. Treballem a partir d’estratègies de resistència als increments abusius que he comentat abans. També treballem amb el teixit associatiu pel dret a l’habitatge als barris, del qual tenim molt per aprendre, per donar-nos suport i treballar en xarxa.
També hem engegat la campanya “desnonaments invisibles”, ja que la invisibilitat és el que defineix aquelles situacions en les quals el llogater ha de marxar. I marxa perquè se li acaba el contracte, als tres anys mínims que marca la llei, perquè no li volen renovar o perquè puja notablement el lloguer (entre un 50% i un 80%) i no pot assumir-lo. I és una realitat poc coneguda socialment. Ara mateix la compra d’habitatge ha decaigut, hi ha més gent que lloga i això fa que hi hagi més desnonaments de lloguer que de compra.
L’administració vigila de forma suficient els pisos turístics, el mercat immobiliari i la banca (com a grans propietaris de pisos de lloguer) per fer prevaldre l’interès general?
L’administració a vegades sembla que estigui a favor d’aquests agents. Els llogaters estem del cantó que no ens agrada estar, on hi ha abusos. Per això volem canviar la LAU, per evitar situacions de vulnerabilitat. Per què s’han de renovar els contractes cada tres anys? A qui beneficia això? Als propietaris grans i als bancs. El propietari petit que va comprar el pis als seixanta o setanta per a la filla i la filla va marxar fora i ja no el vol, lloga aquell pis per tirar endavant, i li interessa un llogater estable que no li doni problemes, ja que és part dels seus ingressos habituals.
Què provoca l’especulació en el preu dels lloguers?
Una part molt important està relacionada amb els pisos turístics. A Barcelona hi ha edificis sencers esperant a ser llogats a turistes sense la llicència corresponent. La banca continua tenint molts pisos buits. Com menys pisos hi hagi al mercat, i s’ha d’afegir que no n’hi ha de lloguer públic, més cars seran els lloguers. El preu se suposa que el fixa el mercat, però en una situació de clar desavantatge per al llogater. No actua la llei de l’oferta i la demanda, hi ha una dinàmica especulativa en la qual els propietaris (especialment els grans) tenen més poder: la situació no està equilibrada.
Això provoca que la gent marxi fora, no ja del barri sinó de Barcelona. Fins i tot ho estem exportant al voltant: situacions com les que t’he descrit estan passant a Santa Coloma, Badalona, i va creixent. I això fa que t’allunyis del barri, dels parents, dels amics, que hagis de canviar d’escola per als fills… Ja no és que s’estiga expulsant els més pobres, que també, és que s’expulsa tothom.
El preu de lloguer l’hauria de marcar algú altre que no fos el mercat?
El preu l’hauríem de poder controlar. S’haurien de poder crear les condicions i els instruments, amb les institucions i la ciutadania, per poder influir sobre el preu, ja que l’habitatge no és una mercaderia sinó una necessitat. I aplicar mesures perquè els preus no canviïn ni s’apugin tan ràpidament ni tan brutalment com els actuals.
