Tel.: (+34) 93 412 76 00

El futur dels moviments urbans: renovar-se i esquivar la mateixa pedra

Sobre el futur de les associacions veïnals i, en general, dels moviments socials urbans només està escrit que viuran en crisi existencial gairebé fins a la fi dels temps. En dóna un pista el fet que ja a mitjan anys 70 del segle XX, justament durant el seu moment de màxima força a Catalunya i Espanya, fossin recurrents les introspeccions i avisos sobre la crisi i el complicat futur del moviment veïnal.

N’hi ha proves documentals entre papers clandestins de grups d’extrema esquerra datats el 1976; en algunes entrevistes inèdites a dirigents veïnals entre 1977 i 1979, i fins i tot en textos públics del sociòleg Manuel Castells que, el 1978, recordava aquesta cita de l’aleshores president de la Favb Carles Prieto: “Les associacions de veïns existeixen avui, però només existiran demà si són un instrument de participació”. Una clau o profecia que es manté vigent, per cert.

En el seu moment, aquestes anàlisis futuristes es van fer en paral·lel a la constatació que el moviment ciutadà català i espanyol constituïa, conjuntament amb el moviment obrer -que per definició també és urbà, com ho són la majoria de moviments socials-, “una experiència històrica singular”. Ho va sentenciar Castells recolzant-se en la seva força i el seu desenvolupament com a moviment de masses sota condicions de repressió política i social pròpies d’una dictadura feixista. Tot plegat, escrivia Castells el 1977, feia dels moviments urbans “un instrument molt eficaç en la defensa de les condicions de vida dels veïns i en la conquesta i desenvolupament de la democràcia”.

Sense desmentir-se rotundament, una dècada més tard el sociòleg sí que es va esmenar a fons a La ciudad y las masas: va atribuir la crisi del moviment veïnal al seu caràcter reactiu i territorial, adient per transformar la ciutat però sovint incapaç de transcendir les lluites concretes cap a una dimensió cultural o política que tingués impacte en el conjunt de la societat.

Això és més que discutible, com a mínim vist el cas de Barcelona. No obstant, i excepcions a banda, és cert que durant els anys 80 el buidatge de quadres veïnals cooptats pels partits i les institucions democràtiques, així com la baixa de continguts reivindicatius de primera hora assumits pels nous ajuntaments democràtics van certificar una crisi generalitzada del moviment veïnal. Però no pas la seva mort. I és segurament des d’aquesta mala salut de ferro que cal analitzar el futur dels moviments urbans de cara a les properes dècades. Especialment quan, després de les eleccions municipals del 2015, l’accés al govern de ciutats importants per part de confluències d’esquerra alternativa i plataformes polítiques formades en bona part per activistes socials i veïnals -el cas més emblemàtic és el de Barcelona en Comú, però no és l’únic- ha propiciat un nou buidatge parcial de quadres en associacions veïnals i moviments urbans diversos.

Karl Marx va dir que la història es repeteix, primer com a tragèdia i després com a farsa. I és vox populi allò que l’ésser humà és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Per això seria tragicòmic que els moviments socials urbans no haguessin après la lliçó. I deixaria en farsants tots aquells polítics amb passat d’activista social que, des de la institució, oblidessin d’on vénen i per què i per qui han estat escollits.

No obstant, i assumint el risc que no tothom pugui esquivar la mateixa pedra, en un món on les ciutats seguiran creixent i poden suplantar algunes de les funcions i poders tradicionalment atribuïts als estats nació -però, alhora, veure’s més condicionades que mai per les dinàmiques de la globalització- el futur dels moviments urbans està garantit… sempre i quan se sàpiguen renovar i s’assegurin una base social.

Per llei de vida, en alguns anys o poques dècades desapareixerà la generació que va viure l’edat d’or del moviment veïnal, que en va assegurar després la supervivència en temps de crisi i que, en bona mesura, encara es manté activa a les associacions veïnals, en alguns casos al front i en d’altres a la rereguarda. Superar aquest punt d’inflexió generacional i assegurar un bon relleu és cabdal si reconeixem que, fins ara, han estat la tenacitat militant individual i l’experiència col·lectiva acumulada per no tantes persones les que han garantit la pervivència del moviment veïnal. I, tot i així, amb una vitalitat i una salut democràtica que van per barris i ciutats. No cal menystenir, doncs, el perill d’extinció de les associacions de veïns tal i com les hem conegudes fins ara.

Reorganització dels moviments
Ara bé, en una societat que serà cada cop més urbana (però també més individualista) sembla impensable que no hi hagi d’haver moviments socials de base temàtica o territorial. De fet, l’eclosió del 15-M i la seva evolució posterior (encara per analitzar amb calma i perspectiva), a banda de renovar aquella “experiència històrica singular” descrita per Castells, apunten a una futura reorganització dels moviments urbans que, en realitat, ja s’està produint.

D’entrada, és evident que serviran com a última barricada de defensa de drets socials i d’un benestar ciutadà aconseguit a cops de lluites passades i, des de fa temps, en risc per l’acció combinada del neoliberalisme i la triple crisi econòmica, ecològica i democràtica. Però aquests mateixos moviments urbans seran també punta de llança d’activistes més especialitzats i més ben formats que mai, àvids per posar en pràctica idees i propostes sobre la ciutat, de forma professional o no, que de ben segur tindran un impacte polític.

Tampoc això no serà res de nou. El que està per veure és si el canvi d’estructura de barris i ciutats -per efecte combinat de la tecnificació digital, la precarització, la gentrificació i les migracions en tots els sentits, així com la pèrdua de consciència col·lectiva, de classe o veïnal- deixa reduït el futur activisme a una pràctica virtual, a l’acció de simples grups de pressió o, a tot estirar, a plataformes sectorials o temporals. O bé, per contra, s’aconsegueix mantenir en barris i ciutats una estructura associativa i dotar els nous moviments urbans d’una base social que els faci mereixedors de mantenir aquest nom.

L'evolució del 15M -a la foto, la plaça Catalunya el 2011- apunta a la reorganització dels moviments urbans

Favb.cat