Tel.: (+34) 93 412 76 00

El Casal de la Pau, cau de l’antimilitarisme

Van ser quasi dues dècades les que va durar a Barcelona el Casal de la Pau, un local sense el qual no es pot escriure la història del moviment pacifista i antimilitarista de la nostra ciutat. Un espai que va irradiar cultura alternativa als moviments socials de Barcelona, la resta de Catalunya i més enllà, des de mitjan anys setanta fins a mitjan dècada dels noranta del segle XX.

El Casal de la Pau no va ser l’únic local que aixoplugava col·lectius d’activisme pacifista. Justícia i Pau al carrer Rivadeneyra 6 o el Centre de Treball i Documentació a Gran de Gràcia 126 en van ser dos igualment molt significatius, com ara els grups DOAN (Dones Antimilitaristes) i més tard DonesXDones, a Ca la Dona. Tots ells s’alimentaven mútuament.

Però, les quatre parets del Casal de la Pau recullen una història específica de diversitat alternativa que cal ressenyar i recordar per ser poc usual i per la diversitat de col·lectius amb presència territorial a barris, pobles, centres educatius i laborals que s’hi van impulsar.

Inspirat en la Maison de la Paix
Hem de situar els orígens del Casal l’any 1976, a les acaballes de la dictadura franquista. Va ser una confluència de diferents sectors i grups d’activistes, com la primera generació d’objectors de consciència per motius no religiosos al nostre país, activistes antinuclears i grups com Pax Christi i els Amics de l’Arca, seguidors del pensador activista de la no violència Lanza del Vasto, que amb el temps inspirarien els Artesans de la Pau, grup que va estar un grapat d’anys realitzant els “Silencis per la Pau” tots els dijous a les 19 hores a la plaça de Sant Jaume.

El Casal de la Pau s’inspirava en la Maison de la Paix de Brussel·les, que era seu, entre d’altres, de la Internacional de Resistents a la Guerra (IRG-WRI), entitat històrica i referent fundada l’any 1921, que encara existeix (https://www.wri-irg.org/es), i a la qual també es van adherir els grups i persones fundadors.

El Casal va ocupar diversos locals socials, fins que es va instal·lar al carrer Cervantes 2, on romandria fins al seu tancament. Ja des dels orígens la seva característica peculiar va ser la capacitat d’acollir diferents cultures socials alternatives. Més enllà de les especificitats del moviment pacifista i antimilitarista a l’Estat espanyol -en tota la seva diversitat-, va estar imbricat amb els moviments pacifistes europeus en temps de la guerra freda, en la lluita pel desarmament nuclear i contra els blocs militars (OTAN i Pacte de Varsòvia), relacionant-se amb l’END (European Nuclear Disarmament) o en solidaritat activa amb el campament de Dones per la Pau de Greenham Common, a Anglaterra, que va contribuir al desenvolupament al nostre país del feminisme antimilitarista, l’ecofeminisme i l’ecopacifisme.

També cal ressaltar l’important paper que van jugar en tot aquest procés un seguit de revistes de gran qualitat: La Puça i el General i el Mocador, amb seu al Casal de la Pau, i Mientrastanto i En Pie de Paz al CTD. Aquestes publicacions van contribuir a l’aprenentatge i el debat de temes que fins llavors havien estat en gran mesura marginals en la reflexió programàtica de l’esquerra social i de tradició marxista. Reflexions sobre el militarisme o sobre com són condicionats els objectius finals que cerquem en la justícia social pels mitjans que utilitzem per aconseguir-los.

Els vuitanta van ser la dècada en què el Casal de la Pau va eclosionar i es va convertir en un referent i gran generador de lluites i de debats socials. En aquell moment acollia diversitat de grups, la majoria d’ells amb coordinació territorial als barris: El Ganva (Grup d’Acció Directa no Violenta Anti-OTAN), que passaria a anomenar-se Gamba; el Moviment d’Objectors de Consciència (MOC); la Coordinadora de Comitès Anti-OTAN, que més tard impulsaria i contribuiria a crear la CDDT (Coordinadora pel Desarmament i la Desnuclearització Totals), els Artesans de la Pau i, més endavant, la coordinadora Anti Mili – MiliKK, l’Assemblea d’Insubmisos o la IDS (Informació per a la Defensa del Soldat).

La pèrdua l’any 1986 del referèndum sobre la permanència a l’OTAN va suposar un cop fort per al moviment pacifista, i es va generar un reflux com a moviment social ampli, malgrat que des del Casal es van seguir impulsant campanyes com la “d’OTAN no-Bases fora”, contra la presència de la VI Flota dels Estats Units al port de la ciutat, contra l’estació de Radio Liberty, que emetia des de l’Estartit propaganda ianqui als països de l’Est, o contra la guerra a l’antiga Iugoslàvia.

En el moment més intens de la lluita anti mili, el Casal no es va lliurar d’infiltracions de la policia, com la d’un element del CSID que, fent-se passar per insubmís, es va colar a l’Oficina per a la Defensa del Soldat (IDS) i va arribar a col·laborar en la redacció de la Guia Anti-mili, i en va controlar l’aparell informàtic.

La lluita contra la mili
Desprès del referèndum de l’OTAN va ser el tema de la lluita contra la mili (que havia estat l’origen del Casal i era una de les columnes vertebrals de l’activisme al local) el tema que va agafar, sota la forma d’insubmissió, tot el protagonisme i que, amb la primera Guerra del Golf (1991) agruparia el conjunt del moviment pacifista amb la campanya de la crida a la deserció, que es va concretar en la solidaritat amb els dos desertors, un d’ells amagat pel moviment associatiu del barri de Prosperitat de Barcelona a la Parròquia de Santa Engràcia.

L’any 1995 el Casal de la Pau va abaixar la persiana, amb la mili obligatòria extingida, en gran part i principalment gràcies a aquells objectors i insubmisos que s’havien jugat anys de presó per la seva voluntat antimilitarista i no violenta.

Espai de riquesa cultural
El Casal de la Pau va aconseguir ser durant uns anys quelcom més que una seu social de diferents entitats i coordinadores: va agrupar i fomentar el debat -no sempre amb tranquil·litat- entre corrents d’activistes que anaven des de grups d’inspiració cristiana, corrents anarquistes o militants de l’esquerra extraparlamentària (especialment del Moviment Comunista de Catalunya i de la Lliga Comunista Revolucionària).

Va generar formes de lluita d’àmplia mobilització ciutadana, de desobediència civil i d’acció directa no violenta o, directament, preferint anar a la presó abans que violentar la pròpia consciència. Sense ser-ne del tot conscients i malgrat les diferències, es va construir un espai compartit de gran riquesa cultural.

Nota: Agraeixo molt a Vicenç Fisas, Jordi Muñoz, Xavier Artal i Josan Cuenca que m’hagin ajudat a fer memòria.

Marxa anti-OTAN a Barcelona l'estiu del 1980

Favb.cat